De Trieste fins a Ljubljana.

15 d’Agost de 2007

De l’aeroport del Prat cap a Venècia i d’allà en tren fins a Trieste.

Ens llevem d’hora a Terrassa, ho acabem d’empaquetar tot i sortim sense poguer fer les compres d’última hora que haviem previst doncs és dia 15 d’Agost (festiu) i tot està tancat. Arribem en els FFCC fins a l’Aeroport del prat on després de lluitar amb una clau anglesa del 15 constatem que els pedals estàn massa apretats com per desmuntar-los, necessitem un forçut de circ, i com que no hi ha sort passem al pla B que és el de fer cara de bons nois i dialogar amb la Guardia Civil. Després d’una inspecció rutinària i de preguntar-nos si portem armes o drogues dins del quadre de la bicicleta, ens les deixen pujar amb la condició només de que desinflem les rodes.

Un cop a Venècia tornem a inflar i sortim pedalant de nit fins a Venècia-Mestre, des d’on surt el tren que ens durà a Trieste (punt d’inici de la nostra ruta). Compartim el tren amb un grup de hooligans anglesos que ens donaràn el viatge amb un karaoke mobil que s’han muntat.

Arribats a Trieste a la una de la nit només ens queda buscar algún allotjament on planxar l’orella i descansar una mica per començar a pedalar demà al matí. Després de donar un munt de voltes i de no ser acceptats a tres o quatre pensions de mala mort per volguer pujar les bicicletes fins a l’habitació trobem, a les dues de la matinada una pensió, també de mala mort, on podrem dormir per pocs diners i deixar les bicicletes en un lloc segur. La dutxa d’abans d’anar a dormir és gratificant pel Pedro i congelada per mi donat que després de passar-s’hi mitja hora s’ha acabat tota l’aigua calenta de la dutxa comunitària… Acordem posar el despertador per sortir d’hora l’andema.

16 d’Agost de 2007

Trieste – Lozice  | 65 km

El despertador no sona. Ja sigui per A o per B ens despertem a quarts d’onze i sortim al carrer quan ja fa un sol de justícia. Fem les compres alimentàries del dia, i busquem inutilment un lloc on comprar una bombona de campingaz per escalfar-nos el menjar. Total, que hem començat a pedalar  a les 12:30 amb una solana increible. Sortir de Trieste per anar a buscar la frontera amb Eslovènia ha estat complicat i a més d’entrada s’han de superar 500mts de desnivell en molt pocs quilòmetres. Al Pedro se li ha posat la cara de color verd, i ha repassat tot el diccionari d’exhabruptes portuguès – “Puta do caralho, pa, caneca…!”

El pas fronterer és merament testimonial, hi ha una caseta molt petita amb un militar eslovè que deu passar-se el dia fent sudocus (en el millor dels casos). Feia baixada i el Pedro ha passat primer sense problemes, jo m’he parat un momentet per fer una foto i he saludat al guarda amb la mà mentre passava pel davant. Ipso facto s’ha aixecat i ha posat mà al fusell que penjava d’una cadira i ha començat a correr cap a mi cridant en un to amenaçador… Paro, li ensenyo la documentació i després de fer veure que es llegia el passaport m’ha deixat passar. Pobre idiota. Amb tot això el Pedro ni se n’ha adonat per que ja feia estona que anava baixant i ens hem trobat més endavant.

Ens parem a dormir a Lozice, un poblet d’uns 100 habitants com a molt en mig del no res. Una família ens deixa el jardí de casa seva per plantar la tenda i ens ofereix un cafè i pastes de benvinguda. Parlen una mica d’anglès, i així que han pogut ens han preguntat que què sen’s hi havia perdut a Eslovènia, diuen que no hi ha res per veure, que és aborrit i que segur que estariem molt millor a Barcelona. Punts de vista. Ens hem anat a rentar a la font hem sopat fred donat que encara no tenim campingaz, i al sobre.

Les carreteres que hem agafat avui eren molt poc transitades i ha estat prou bé tot hi que hem constatat que els eslovens no són uns grans conductors i hem tingut algún susto amb cotxes que ens venien pel darrera i apuraven la frenada fins a gairebé tocar-nos, tot hi així fem un bon valanç de la jornada.

17 d’Agost de 2007

Lozice – Ljubljana  | 75 km

Ens llevem a les 6:30 i sortim del poble sense esmorzar. El dia comença la mar de planer i els primers quilòmetres són prometedors, però al final de la vall on ens trobem hi ha un desnivell increible que ens farà reduir el ritme altre cop. Hem parat un parell de vegades per arreglar els pinyons del Pedro que ja des d’ahir que feien el burro i no hi ha manera de fer que salti el més petit de tots.

A mig matí parem a fer el cafè i esmorzar en un bar de carretera i començem a practicar el nostre recèn après eslovè de la guia de conversa de la Lonely planet. Ara ja serà molt més planer fins al final de la Jornada. Aquest matí hem trobat un campingaz a Postonja després de voltar per un munt de comerços i gasolineres (avui soparem calent!).

Ja arribant a Ljubljana hem parat a fer una visita a les grutes de Panina per fer una mica de turisme, i ja hem seguit fins a la capital on hem trobat un camping que està prou bé a les afores. un cop hem plantat la tenda ens ha fet una pedregada de collons però això no ens ha impedit que finalment ens poguem fer un plat de pasta al final de la jornada. Acabem el dia davant d’una cervesa al bar més proper. Demà dia de descans.

18 d’Agost de 2007

Visita a Ljubljana.

A primera hora busquem una bugaderia sense massa sort, decidim doncs, seguir bruts i agafem l’autobus que ens duu fins al centre de la capital eslovena. Avui esmorzem sense presses a la terrassa d’un bar mentre donem un cop d’ull a la guia i planegem una mica de ruta per la ciutat.
Passarem el dia fent absolutament de guiris, pujant fins al castell en funicular, comprant postaletes, fent-nos els carrers amunt i avall… Ljubljana és bonica i encara li falta una mica per ser una capital d’interès turistic general, això fa que encara sigui un lloc bastant autèntic i poc preparat pel que ve de fora, que és d’agraïr.

Al migdia trobem un bon lloc on fer un mos, donat que el Pedro és vegetarià hi ha alguna exigència del guió a la hora d’escollir establiment, però descobrim que a Eslovènia no hi ha cap problema pel que fa al cas, als supers hi ha seccions bastant grans només per a vegetarians, i a la majoria de restaurants també oferèixen l’alternativa a la carn.

El general Tito segueix essent un dels icones nacionals, fins i tot arribant a aquest extrem.

Un cop ja ens hem assegurat que no queda plaça ni carrer per trepitjar ens anem a agenciar uns gelats, anem al super a comprar el que serà el nostre sopar i tornem a la parada del bus que ens durà de nou cap al camping.

Després d’escalfar una sopa acompanyada de formatge de segon, anem per variar al bar a fer una cervesa i a repassar el mapa i planificar les següents jornades. Mentre donem un cop d’ull a les carreteres ens adonem que la ruta que vam traçar al principi una mica per sobre, passa per un port de muntanya de 1.600mts que fa un goig espectacular, així doncs la nostra discusió d’avui és si seguim amb els plans o si pel contrari busquem una alternativa, fins a començar l’ascens encara quedarien un parell de jornades, o sigui que decidim seguir i posposem la decisió per d’aquí uns dies. Anem a dormir d’hora que demà toca triscar.