Archive
Tag "preparatius/preparatives"

Els pares de les bicicletes.

L’Ousman i el Tim, els mecànics de Bike-Gràcia, han estat els nostres consellers mecànics durant tot el procés de preparació del viatge. També són els que, en el seu dia, van muntar peça a peça els nostres mitjans de transport, dues Olov-Bike de les quals us poden parlar molt més ells que nosaltres (en molts aspectes). Sigui com sigui ens han cuidat moltíssim  i es mereixen tot el nostre respecte. Moltes gràcies!
Salut!

Cast Ousman y Tim, los mecánicos de Bike-Gràcia, han sido nuestros consejeros técnicos durante todo el proceso de preparación del viaje. Tambien son los que, en su día, montaron pieza a pieza nuestros medios de transporte, dos Olov-Bike de las que ellos os podrían hablar largo y tendido. Sea como sea nos han cuidado muchísimo y se merecen todo nuestro respeto. Muchas gracias!
Salud!

Eng Ousman and Tim, the mechanics of Bike-Gràcia, where our technical advisors during the preparation of the trip. They were also the builders of our bikes (piece by piece): two Olov-Bikes. They take care of us and deserve all our respect! Thanks a lot!
Hugs!

Tim i Ousman

Amb el Tim i l'Ousman a Bike-Gràcia

 

Comment

Els que signem.

Esperem que aquest text no aclareixi cap dubte sinó tot el contrari, ens agradaria que generés preguntes que, al cap i a la fi, aquestes són el motor indispensable per engegar qualsevol projecte si les saps agafar pel manillar.

els que signem

Martina i Mateu

(…) i comences a calcular distàncies i a consultar enciclopèdies, fins que una nit de boira et preguntes si series capaç d’anarte’n, de deixar-ho tot plantat durant una temporada a canvi de la teva aventura. I quan has fet això, quan t’has fet la pregunta <<Per què no?>>, ja és massa tard: acabes de decidir que te’n vas.

Gabriel Pernau, a la Xina en bicicleta.

Barcelona, diumenge 24 de Juliol de 2011

Falta un mes perquè sortim de casa carregats com rucs en direcció on surt el sol i hom podria pensar que som esportistes, periodistes, investigadors, espies, contraespies; o quelcom encara pitjor: filantrops o proselitistes. Res més lluny de la realitat. Tampoc marxem a buscar-nos a nosaltres mateixos en un viatge transcendental que ens descobreixi el nostre costat més zen i místic, ni per descobrir quanta misèria hi ha al món i lo afortunats que sóm a Occident, bla, bla, bla…. Per això, amics, no cal anar lluny de casa.
Qui s’esperi arengues grandiloqüents i metafísiques, que canviï de canal.

Si marxem és justament perquè ens coneixem massa bé (i no al contrari) i sabem que d’aquí uns anys ens faria crepitar les dents no haver donat aquest pas que ara tenim madur. Es tracta, doncs, d’un projecte hedonista per sobre de tot, i seria injust per part nostra intentar disfressar-lo de qualsevol altra cosa.
L’1 de setembre agafarem les bicicletes i la bandera de la inexperiència i partirem (perquè és partir el que fem, si és que els verbs admeten matisos) cap a l’incògnita majuscula.

El moment en que s’arriba al moll del port i es posa el peu al vaixell constitueix el franqueig d’una línia. Aquest breu lapse de temps divideix la vida en dues. Separa tot el que queda enrera i submergeix d’inmediat a l’iniciat en una dimensió nova i irrevocable.

Gilles Lapouge, Les Pirates

Partim perquè aborrim la puntualitat, l’obediència i l’alienació; perquè no ens agrada encaixar-nos en el model que la LOGSE tenia preparat per nosaltres; perquè sabem que les coses es poden fer de moltes maneres i perquè estem convençuts que l’única manera de progressar, créixer i conèixer és el salt imaginatiu cap al terreny no explorat.

No hem escollit la bicicleta per salvar el planeta de les emisions verinoses de CO2 (tot i que seria un bon titular i ens donaria una pàtina de dignitat i idealisme). I si haguéssim volgut estar forts i sans, ens n’hauríem agenciat una d’estàtica i unes peses.
Hem triat la bici perquè ens agrada el camí dificil que ens va explicar Chet Baker, i perquè intuïm que, en realitat, és el més interessant. Perquè en bicicleta tot adquireix un valor categòric (en clau positiva o negativa) que et fa notar que encara et corre sang per les venes (i no orxata!). Perquè en algunes coses encara som més analògics que digitals i valorem allò concret per sobre d’estadístiques, abstraccións i notícies prefabricades. La bicicleta ens fa estar sobre el terreny metre a metre i aquesta concreció ens dóna una perspectiva personal i pròxima d’allò que ens envolta i d’aquells que trobem fent camí.

La generalización rehúye la realidad.
Se escaquea ante lo particular.

Otl Aicher, Analògico y digital.

A mida que ens anem acostant al dia 1 anem perdent la perspectiva enfront el projecte i ens van sorgint cada cop més dubtes logístics i algoritmes penjats. El que des de la llunyania semblava un magnífic bloc solid i sense fisures, ara que el tenim a dues passes sembla més fràgil i format per una infinitat d’operacions a resoldre: visats, assegurances, meteorologia, equipatge, allotjaments, alimentació, primers auxilis, ruta, documentació… El primer reflex és fer un anàlisi cartesià de tot plegat, fer ús de la raó. Però llavors t’adones que com més aprofundeixes més caps per lligar van apareixent: estarem prou preparats fisicament? Sabem on anem? Hem llegit prou sobre tot plegat? Estem ben informats?…
Estem prou orgullosos de que sigui així: això vol dir que hem anat prou lluny a l’hora de projectar: “la pregunta” serà el motor que ens farà començar a pedalar d’aquí un mes i, per tant, resoldre aquesta equació.

Cuando el resultado conduce al proceso, sólo llegaremos a donde ya hemos estado. Si el proceso conduce al resultado, quizás no sabramos a donde vamos, pero sabremos que queremos estar ahí.

Bruce Mau, Doors of perception

No us equivoqueu! Sabem què és el seny i estem aquí per passar-ho bé. Som conscients de que això no és una promesa sinó un experiment i sabem ben bé on són els nostres límits físics i psíquics. Tenim molt clar que una retirada a temps molts cops és una victòria i no volem demostrar res a ningú.

Tot plegat és una manera d’agafar-nos per la solapa l’un a l’altre, sacsejar-nos i dir:

Eh! Desperta! Agafa els trastos i corre abans de que algú altre ho faci per tu. I mou-te, que no viuràs per sempre !

La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida, y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres.”

Miguel de Cervantes, Don Quijote

 

Una Abraçada!

 


Comment