La Ruta de la Seda

La diplomàcia xinesa envià al s.II a.C. una petita delegació cap a un llunyà reialme situat als confins de ponent (prop de l’actual Afganistan). Aquest és, segons els experts, l’inici de la famosa Ruta de la Seda que, s’anirà eixamplant tant pel cantó oriental com per l’occidental fins a establir vàries vies de comunicació entre els pobles d’un costat i l’altre del mapa.

Es tracta no d’ “una” Ruta de la Seda sinó d’un manat, o inclús més aviat una red d’itineraris comercials terrestres i marítims que connectaven, més o menys desde l’època de la expansió romana cap a l’Orient Mitjà al segle I a. C., el món mediterrani i la Xina, així com tots els països situats entre aquests dos extrems del continent euroasiàtic.
Luce Boulnois, La ruta de la seda, Dioses, guerreros y mercaderes.

Durant segles aquest entramat de rutes seran un punt de trobada de diplomàtics, comerciants i viatgers, lloc d’intercanvi, no només de la famosa seda sinó també d’espècies, pedres precioses, perfums… i, el més important, coneixements, cultura, religions i costums. També serà protagonista d’una sèrie de cròniques fabuloses com les de Marco Polo o les rihlas (relats de viatge) del tangerí Ibn Battuta.
Aquest fluxe d’informació i coneixement afavorirà el sorgiment o millora de noves tecnologies, tant navals com cartogràfiques, que aniran desplaçant la ruta cada cop més per  la via marítima, evitant intermediaris i, per tant, optimitzant temps i economia.

Ha plogut molt des de llavors, i la configuració del mapa polític global ha sofert tants canvis que és gairebé irreconeixible si el comparem amb el d’ara fa dosmil anys. Guerres, reunificacions, pactes, dissolucions, murs d’acer, murs de bambú… L’antiga ruta ja no és una artèria principal ni secundària, sinó tot el contrari. Però encara hi ha llocs, cultures i persones que es resisteixen al pas del temps i aguanten, fràgilment, les sacsejades internacionals a cop de kalasnikov i el saqueig sistemàtic dels espoliadors patrocinats pels museus d’Occident.

Aquesta línia discontínua és el que sortim a buscar i tractarem de seguir l’1 de setembre; com tants d’altres ho han fet i ho segueixen fent: de caravanserrall en caravanserrall.

 

La nostra ruta

Cal posar tot el que segueix en el més rigurós dels condicionals
i agafar-ho amb paper de fumar: Toquem fusta!

Podríem sortir des de Venècia com els Polo, o començar a Istambul per allò de que és la porta de l’Àsia, però… ens agrada més la idea d’una transect que surti de casa nostra, percebre lentament tots i cadascun dels canvis que es produeixen en la geografia, les llengues, les faccions, la gastronomia… des del “Bon dia!” fins al “早晨好!”.

Aquesta ruta és un patchwork fet a mida fruit de lectures i consells.
No hem inventat la sopa d’all!

Barcelona-Beijing (en bicicleta) 17.400km aprox.
Beijing-St.Petersburg (Trans-Siberià)
9.259km
St. Petersburg – Barcelona (en bicicleta) 4.700km aprox.


Veure en un mapa més gran.

Així doncs es tracta d’avançar cap a l’est en petites excursions d’anada i anada que ens portaran a travessar els Pirineus per Portbou, els Alps per Niça, per seguir fins a Venècia i endinsar-nos, així, de ple als Balcans: primer per la costa de Croàcia fins a Dubrovnik, entrant a Bòsnia per Mostar fins a Sarajevo i seguint el Drina cap a Gorazde i Visegrad. I llavors continuar per Sèrbia i Bulgària fins arribar a Istambul, ara si! Les portes de l’Orient!

El viatge continua per la costa turca del mar Egeu fins (possiblement) Bodrum, l’antiga Halicarnassus d’Heròdot. I aleshores cap a l’est d’Ànatòlia passant per la Capadòcia i entrant més endavant al Kurdistan turc. Si tot va bé entrarem a l’Iran en ple hivern passant per Tabriz fins a Teheran i llavors, buscant climes més favorables, anirem cap al centre de l’antic imperi Persa per Qom, Isfahàn i Yazd, on ens esperen 950km de desert fins a Mashhad.

A l’Àsia Central és on es troben concentrats la major part dels caravanseralls i oasis de la ruta de la seda. Pasant per  Merv i Turkmenabad al Turkmenistan, Bukharà, Samarkanda i Tashkent a l’Uzbekistan, esquivant la part més septentrional de les muntanyes del Pamir anirem cap a les planures de Kazakhstan fins a la frontera amb Kirguizistan, on passarem per Bishkek, seguirem fins al llac Issik Kul i Osh just abans d’enfilar cap a Torugart la porta que ens durà finalment a la Xina i a trobar-nos de cara amb un dels deserts més grans del món, el Takla Makàn .

El nom de Takla Makàn vol dir, literalment,  lloc sense retorn i com que no volem que aquest sigui el fat del nostre viatge, vorejarem les seves dunes pel nord desde Kashgar cap a Turpan per la província de Xinjiang, de majoria uigur, per després anar baixant en direcció Xi’an vorejant el desert del Gobi i resseguint els vestigis de la Gran Muralla Xinesa.

Xi’an sol ésser el destí final de la històrica ruta, però nosaltres volem anar a buscar el Trans-mongolià a Pekín i, per tant, seguirem fent camí fins a la capital de la República Popular. El tren ens durà a través de Mongòlia fins a Ulan-Ude, ja a Russia, on podrem agafar el famos Trans-Siberià que ens durà durant 7 dies per les inòspites terres siberianes fins a Moscou primer i fins a St.Petersburg com a final de trajecte.

La tornada fins a Barcelona la tenim planejada tornant a pedalar des de Russia per les repúbliques bàltiques, la costa polonesa, el nord d’Alemanya, Holanda, Bèlgica… “la nostra Bèlgica!”, després baixar fins que ens trobem el Mediterrani i seguir la costa fins arribar de nou a casa per enclastar-nos de morros contra el mur de l’atur.

Ja tenim l’aigua fins als genolls, i està freda…
però estèm decidits a creuar el Rubicon.

“alea iacta est”

 

On comença tot plegat?

Al damunt d’un mapa el dit sempre va més ràpid que la raó.

Al 2001, un parell de noruegs que estaven de visita per l’Ateneu Candela de Terrassa, decideixen tornar cap a casa en unes bicicletes de segona mà. Tot plegat semblava una empresa digna del mateix Rusiñol, un pla forassenyat que, d’alguna manera, va encendre una guspira que no ha deixat de fer la guitza fins a posar, a dia d’avui, les coses al lloc on són.

Sense voler i sense saber gairebé com, poses el dit al damunt del mapa i començes a veure que no és cosa només de dos nòrdics sonats. I llegeixes que un manxego està fent la volta al món, i que el Heinz ja fa mitja vida que està pedalant per tots els racons del planeta, que l’Álvaro reparteix somriures arreu damunt d’una bicicleta, que el Claude no para d’aixamplar horitzons a cop de pedal i disfrutes amb la crònica del Fernando, i amb la de l’Imma i el Pep, i en Gabriel, l’Eneko i la Miyuki… En definitiva… comences a moure aquest dit cap a alguna direcció. I la cosa no para, una lectura et porta a una altra i van caient els viatges d’Ibn Battuta, Kapuscinski, Krakauer, J.Michael Fay (que creua el cor d’Àfrica en xancletes), Luce Boulnois, les mil meravelles de Marco Polo… i blogs i webs… i et vas provant a tu mateix al damunt de la bicicleta i fent quilòmetres fins que t’adones que ja ho tens tot llest.

I saps que l’única manera de fer que et parin de tremolar les cames és posar-les a pedalar.