Archive
Ruta de la seda

Un dia amb els pinyons.

Gravat durant els últims dies de travessa entre Port-Vendres i Vilafant, us deixem amb una petita mostra del nostre quotidià. No us enganyeu, no hi ha hagut seques amb botifarra gaire sovint. Cuideu-vos, fins aviat!

Cast: (Un día con los piñones) Grabado durante los últimos días de travesía entre Port-Vendres y Vilafant, os dejamos con una pequeña muestra de nuestro cotidiano. No os engañeis, no han caído muchas cenas como la de esa noche.
Cuidaos, hasta pronto!

Comment

Terra ferma!

Segurament és un dir.
No és per “terra” perquè no hem pedalat altra cosa durant els darrers catorze mesos, i no és per “ferma”, perquè l’inestabilitat és en boca de tots, ara més que mai, en el racó del mapa al que tornem.

Potser és simplement perquè ha deixa’t de moure’s sota els nostres pedals i això ja és tot un canvi; o perquè en reconeixem els accidents, la toponímia, la llengua, el gust i sobretot les cares. Tornem després de quatre-cents cinquanta dies a una terra que no és ferma però que és, d’una manera o altra, allà on pertanyem. Terra ferma és, al cap i a la fi, allà on t’espera algú amb una cerveseta i una truita de patates.

El mediterrani! Sète (França)

El Mediterrani

 

Hem creuat el Bòsfor amb el cor en un puny. Hem esmorzat fideus amb sorra  a l’inabastable Taklamakan. Hem dormit en catifes, galliners, mesquites, terrenys en obres, bars, cabanes destartalades, cementiris i túnels. Hem estat perseguits per gossos amb males puces. Hem abraçat sincerament a gent que havíem connegut ahir. Hem conjurat contra el maleït vent de cara. Hem fet el tè de les 5 dins la tenda. Hem demanat aigua en més de 8 llengües. Hem pedalat sobre neu, sorra, fang, asfalt, vidres… Hem estat onze dies sense rentar-nos. Hem vist sortir el sol darrera les columnes de Persepolis. Ens hem enfilat fins a llocs on l’aire és tant fi que cal buscar-lo. Hem estat detinguts en un quarter militar i en una comissaria. Ens hem escridassat l’un a l’altre sota un sol que fa espetegar les pedres. Hem plorat. Ens hem trencat les costelles de riure. Hem mentit a gairebé totes les embaixades. Hem passejat amb la Síndrome de Stendhal per Istambul, Bukhara, Esfahan, Osh… Hem menjat Dim-Sum completament extasiats. Ens hem fet crostes gruixudes. Hem vist aranyes del tamany de rates, rates del tamany de gossos i gossos de Baskerville. Ens hem torrat de vodka casolà en una sauna de llenya. Hem descansat en oasis. Hem begut el millor vi de l’Iran. Hem creuat el Riu Groc tant bruts com el carbó. Hem estat atacats per innombrables núvols de mosquits. Hem suat tot el greix que dúiem a sobre. Hem vist tantes postes de sol que ja hi som insensibles. Hem fet truita de patates amb llard de xai. Hem curtit la roba interior fins a límits insospitats. I un llargíssim ecetera de coses que ens han anat endurint i estovant la pell alternativament fins a posar-nos, a dia d’avui, davant del teclat, picant aquesta extranya i encantadora llista.

Campament a Vilafant (Catalunya)

Un dels últims campaments, a Vilafant.

 

Fa més de dues setmanes que hem tornat i inconscientment seguim buscant lloc per acampar a les 6 de la tarda i robant sobres de sucre i paper de vàter de tots els bars. A part d’això, seguim sense ser esportistes, periodistes, ciclistes ni viatgers experimentats. Sortosament no ens hem trobat a “nosaltres mateixos” ni hem descobert la resposta a tots els nostres mals, ni als del món. No som gent especial, i el més important és que no hem resolt l’equació que ens vam plantejar abans de sortir, encara estem més embolicats que mai. Ens en riem de nosaltres mateixos i del determinisme de pa sucat amb oli. I sabem que creure en el destí, és l’excusa perfecta per no moure el cul de la cadira.

 

Hem disfrutat com animals i ho repetiríem un milió de vegades amb crostes i punxades incloses. Amb això ja en tenim ben bé prou.

 

Dit això, només ens queda donar-vos les gràcies a tots aquells que, en un moment o altre, heu tingut cinc minuts per llegir-nos i fer-nos arribar ni que sigui quatre paraules i una abraçada des de l’altra punta de món. Ha estat molt més importants del que us penseu.

 

Gràcies per ser-hi i sobretot gràcies per pedalar amb nosaltres.

 

Barcelona! (Catalunya)

Barcelona!

 

 

Cast: Tierra Firme

Seguramente es un decir.
No es por “tierra” porque no hemos pedaleado otra cosa durante los últimos catorce meses y no es por “firme”, porque la inestabilidad está en boca de todos, ahora más que nunca, en el rincón del mapa al que volvemos.

Puede que sea porque simplemente ha dejado de moverse debajo de nuestros pedales y eso ya es un gran cambio; o porque en ella reconocemos los accidentes, la toponimia, la lengua, el gusto y, sobre todo, las caras. Volvemos después de cuatrocientos cincuenta días a una tierra que no es firme pero que es, de una u otra forma, el lugar donde pertenecemos. Tierra firme es, al fin y al cabo, donde te espera alguien con una cervecita y una tortilla de patatas.

Hemos cruzado el Bósforo con el corazón en un puño. Hemos desayunado fideos con arena en el inabastable Taklamakán. Hemos dormido en alfombras, gallineros, mezquitas, terrenos en obras, bares, chozas destartaladas, cementerios y túneles. Hemos sido perseguidos por perros con malas pulgas. Hemos abrazado sinceramente a gente que habíamos conocido ayer. Hemos conjurado contra el maldito viento de cara. Hemos tomado el te de las cinco dentro de la tienda. Hemos pedido agua en más de 8 lenguas. Hemos pedaleado sobre nieve, arena, fango, asfalto, cristales… Hemos estado once días sin lavarnos. Hemos visto salir el sol detrás las columnas de Persépolis. Hemos subido a pasos donde el aire es tan fino que hace falta buscarlo. Hemos sido detenidos en un cuartel militar y en una comisaría. Nos hemos gritado el uno al otro bajo un sol de mil demonios. Hemos llorado. Nos hemos partido las costillas riendo. Hemos mentido en casi todas las embajadas. Hemos paseado con el síndrome de Stendhal por Istanbul, Bukhara, Esfahan, Osh… Hemos comido Dim-Sum completamente extasiados. Nos hemos hecho costras gruesas. Hemos visto arañas del tamaño de ratas, ratas del tamaño de perros y perros de Baskerville. Nos hemos puesto finos de vodka casero en una sauna. Hemos descansado en oasis. Hemos bebido el mejor vino de Iran. Hemos cruzado el Río Amarillo sucios como el carbón. Hemos sido atacados por innombrables nubes de mosquitos. Hemos sudado toda la grasa que llevábamos encima. Hemos visto tantas puestas de sol que ya somos insensibles a ellas. Hemos hecho tortilla de patatas con grasa de cordero. Hemos curtido toda nuestra ropa interior hasta limites insospechados. Y un larguísimo ecétera de cosas que nos han ido endureciendo y ablandando la piel alternativamente hasta ponernos, a día de hoy, delante del teclado picando esta extraña y encantadora lista.

Hace más de dos semanas que hemos vuelto e inconscientemente seguimos buscando sitio para acampar a las 6 de la tarde y robando sobres de azúcar y papel de wc en los bares. A parte de eso, seguimos sin ser deportistas, periodistas, ciclistas ni viajeros experimentados. Afortunadamente no nos hemos encontrado a “nosotros mismos” ni hemos descubierto la respuesta de todos nuestros males, ni los del mundo. No somos gente especial, y lo más importante es que no hemos resuelto la ecuación que nos planteamos antes de salir, aún estamos más liados que nunca. Nos reímos de nosotros mismos y del determinismo de poca monta. Y sabemos que creer en el destino, es la excusa perfecta para no mover el culo de la silla.

 

Hemos disfrutado como animales y lo repetiríamos un millón de veces con costras y pinchazos incluidos. Con eso ya tenemos más que suficiente.

 

Dicho eso, sólo nos queda daros las gracias a todos aquellos que, en un momento u otro, habéis tenido cinco minutos para leernos y hacernos llegar ni que sea cuatro palabras y un abrazo desde la otra punta del mundo. Ha sido mucho más importantes de lo que os pensáis.

 

Gracias por estar ahí y sobretodo gracias por pedalear con nosotros.

Comment

La ruta en dades.


Ampliar

Distància pedalada/ Ridden distance 22.941,17 km.
Distància transiberià / Transiberian distance 7.621 km. (Beijing-Moskow)
Dies / Days 450
Dies pedalats / Riding days 270
Dies de descans / Relaxing days 180
Mitjana per dia / Average per day 84,97 km.
Velocitat (mitjana) / Speed average 15,73 km/h.

Països / Countries 24
França, Italia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Bulgària, Turquia, Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Kyrgyzstan, la Xina, Mongòlia, Rússia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Alemanya, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Suïssa.

Dies de pluja / Rainy days 90
Dies de neu/ Snowy days 15

Nits a la tenda / Camp nights 187
Nits d’hostal / Hostel nights 174
Nits en cases (de gratis) / Nights for free 82
Nits de bus (anant a Persepolis) / Nights in a bus (going to Persepolis) 1

Nits de tren (Transiberià) / Nights in a train (Transiberian Railway) 6

Rodes punxades/ Flat tires 24 (total)
Radis trencats / Broken spokes 14 (total)
Cadenes / Chains 5 (per bici/per bike)
Pinyons / Cassettes 4 (per bici/per bike)
Pastilles de fre / brake shoes 52 (total)
Cobertes / Tires 13 (total)
Mecànics locals / local fixers 4

Pes màxim perdut
/ Maximum lost weight
15 kg (Mateu) i 12 kg (Martina).

Altitud màxima pedalada / Maximum altitude ridden 3.615 m. (Coll de Taldik Ashuu, Kirgyzstan)
Altitud mínima pedalada / Minimum altitude ridden -154 m. (Depressió de Turpan, Xina)

Fotografies fetes / Photos taken 10.935 (37,15 GB)
Vídeos gravats / Videos recorded 15,8 GB

 

Comment

Oh Europa!

Ja fa ben bé dos mesos que pedalem per Europa i no podem negar que el nostre dia a dia ha canviat i molt. Lluny ens queden ja els dies tòrrids al desert, els cops de cap amb els diccionaris i les curiositats culinàries. Aquí, qui més qui menys, conviu amb pluges constants, té nocions d’anglès i sap què és un ou ferrat. Això sí, la comoditat comunicativa i l’accés a “luxes” prèviament inimaginables (com poder comprar un pot de mostassa), han anat en detriment de la curiositat, espontaneïtat i hospitalitat asiàtiques. El preu a pagar.

Assecant la tenda a Rogozno (Polònia)

Vam fer Estònia sense presses, acostant-nos a cada far, gaudint de cada corriol ciclable i estovant la nostra pell a cada sauna que trobàvem. Però des de Riga fins a Berlin vam retrobar-nos amb la velocitat de creuer per atendre uns quants compromisos d’agenda. Letònia, Lituània i Polònia ens van endinsar de ple en una tardor humida que ens va obligar a desenfundar la roba de pluja i que ens va fer plegar la tenda molla més dies dels que haguéssim volgut.

Arribant a Wietze (Alemanya)

I vam arribar a Berlin. Mentre les nostrs bicis reposaven al pati del Guido i la Susi, vam dedicar-nos a la ciutat: voltar el barri de Kreuzberg repescant sabors turcs, observar l’altar de Zeus que ens vam perdre a Pèrgam, trobar unes botes noves per jubilar el model “milforats” que portàvem, i gaudir de cerveses, cous-cous, tapes i grans vins en millor companyia. Tranquilitat i bons aliments.

Sortint per la porta gran, Berlin (Alemanya)

Els carrils bici alemanys ens van procurar una existència fàcil i agradable però el vent holandès ens va rebre de la pitjor de les maneres: de cara. Arribar a Amsterdam va ser tota una gesta. 8 hores i mitja de lluita contra els elements que ens va deixar, a les portes de casa l’Àlex i la Vero (els nostres amfitrions, collita de Lloret de Mar) absolutament desvalguts.

Delegació terrassenca a Amsterdam (Països Baixos)

Només vam passar 3 dies a la capital dels Països Baixos però pel centre encara recorden la delegació terrassenca que hi va aterrar per venir-nos a trobar. Bicicletes de lloguer, mercats de tulipes, picnics al sol, cates de formatges, un Barça-Madrid… Bicis i vicis. Curt però intens.

Retrobament a Gent II (Bèlgica)

I vam tancar el calendari de trobades socials a Bèlgica. El Frek ens va donar la benvinguda al país amb un sopar nacional a base de musclos i l’endemà va tremolar tot Gent. Entre locals i visitants vam okupar casa la Cris i l’Elewout i vam organitzar un tinglado de tal magnitud que va obligar a bars i restaurants a ampliar provisions. Hem sentit a dir que ja no queden gofres, patates fregides, bicky burgers, musclos ni cerveses en toda la ciutat. Es van ajuntar la gana i les ganes de menjar.

Campament desolat, prop de Guedine (Bèlgica)

I fins aquí les últimes novetats! Demà deixarem Arlon (a la Bèlgica valona) en direcció Luxemburg i creuarem els dits perquè les temperatures ens segueixin acompanyant. Una abraçada!

 

Cast: Ya hace casi dos meses que pedaleamos por Europa y no podemos negar que nuestro día a día ha cambiado y mucho. Lejos nos quedan ya los días tórridos en el desierto, los golpes de cabeza contra los diccionarios y las curiosidades culinarias. Aquí, quien más quien menos convive con las lluvias constantes, tiene nociones de inglés y sabe lo que es un huevo frito. Esto sí, la comodidad comunicativa y el acceso a “lujos” previamente inimaginables (como comprar un bote de mostaza), han ido en detrimento de la curiosidad, la espnotaniedad y la hospitalidad asiáticas. El precio a pagar.

Hicimos Estonia sin prisas, acercándonos a cada faro, disfrutando de cada caminito ciclable y ablandando nuestra piel en cada sauna que encontrábamos. Pero desde Riga a Berlín nos reencontramos con la velocidad de crucero para atender unos cuantos compromisos de agenda. Letonia, Lituania y Polonia nos introdujeron de pleno en un otoño húmedo que nos obligó a desenfundar la ropa de lluvia y que nos hizo recoger la tienda chopada más días de los que hubiésemos querido.

Y llegamos a Berlín. Mientras nuestras bicis descansaban en el patio de Guido y Susi, nos dedicamos a la ciudad: voltear el barrio de Kreuzberg repescando sabores turcos, observar el altar de Zeus que nos perdimos en Pérgamo, encontrar unas botas nuevas para jubilar el modelo “milagujeros” que llevávamos, y disfrutar de cervezas, cous-cous, tapas y grandes vinos en mejor compañía. Tranquilidad y buenos alimentos.

Los carriles bici alemanes nos procuraron una existencia fácil y agradable pero el viento holandés nos recibió de la peor de las maneras: de cara. Llegar a Amsterdam fue toda una gesta. 8 horas y media de lucha contra los elementos que nos dejó, en las puertas de casa de Alex y Vero (nuestros amfitriones, cosecha de Lloret de Mar), absolutamente desvalidos.

Sólo pasamos 3 días en la capital de los Países Bajos pero por el centro todavía recuerdan a la delegación de Terrassa que aterrizó para venirnos a encontrar. Bicis de alquiler, mercadillos de tulipanes, picnics al sol, catas de quesos, un Barça-Madrid… Bicis i vicios. Corto pero intenso.

Y cerramos el calendario de encuentros sociales en Bélgica. Frek nos dió la bienvenida al país con una cena nacional a base de mejillones y al día siguiente tembló todo Gent. Entre locales y visitantes okupamos la casa de Cris y Elewout y organizamos un tinglado de tal magnitud que obligó a bares y restaurantes a ampliar provisiones. Hemos oído que ya no quedan gofres, patatas fritas, bicky burgers, mejillones ni cervezas en toda la ciudad. Se juntaron el hambre con las ganas de comer.

Y hasta aquí las últimas novedades! Mañana dejaremos Arlon (en la Bélgica valona) en dirección Luxemburgo y cruzando los dedos para que las temperaturas sigan acompañándonos. Un abrazo!

Comment

Si avui és divendres… això deu ser Tallin.

Sobre les brases d’una ciutat en ruïnes, sense haver rebut la capitulació russa, i amb una nova maniobra forçant-lo a sortir de Moscou, Napoleó va ordenar retrocedir.
La retirada de Moscou, Wikipedia.

Els russos ens van escombrar sense miraments del seu territori el dia que s’acabava el nostre visat de trànsit. S’havien acabat els dies de vodka, caviar, “pussy riot” i balalaiques. Arribàvem a Tallin un 24 d’agost a primera hora del matí i la zona “Schenguen” ens emplaçava a cremar definitivament els nostres passaports després de tants mesos d’equilibrismes diplomàtics. Tornàvem als pedals en un país increïblement verd i despoblat.

Carreteres de Hiiumaa (Estònia)

Que no ens enganyin, Estònia és un càmping, de 45.226 km quadrats al fons a mà dreta del vell continent. L’últim cop que havíem plantat la tenda a l’Àsia era al cinquè anell de Beijing, entre una fàbrica de ciment i una sorollosa autovia. Rodejats per la pols, el fum i les mirades ametllades dels 20 milions de xinesos que habiten la capital.

Arribant a Köpu, Hiiumaa (Estònia)

La primera nit al més septentrional dels estats Bàltics la passem al bosc, som a menys de 2 km de Tallin i no se sent ni una ànima, abans de que caigués la fosca tot era verd al nostre voltant i la nostra destartalada tenda s’ha muntat pràcticament sola (aquí les piquetes no es claven, n’hi ha prou amb empènyer-les lleugerament amb el polze).

Cap de Sörve, Saaremaa (Estònia)

Tot és tant sublim que fins i tot fa cosa anar de ventre, un té la sensació que en qualsevol moment apareixeran els germans Grimm i diran… – Aquí no home!-

Això si, a 2/4 de 8 del vespre i puntuals com l’agulla d’un rellotge (incloent diumenges i festius) apareixen al voltant del campament ordes enfurides de mosquits bàltics, autèntics esquadrons de la mort que converteixen el que podria ser un sopar bucòlic a la petita illa de Hiiumaa en un turment amb tints bèl·lics que faria emmudir al mateix coronel Kurtz.

Foc de camp al campament de Sigulda (Letònia)

Sigui com sigui, Estònia és un paradís molt recomanable per ciclo-passarells com nosaltres; carrils bici ben senyalitzats, aigua potable arreu, parcs naturals a cada cantonada i la seguretat de que al final de cada jornada hi haurà (a part dels mosquits) un racó tranquil d’herba fresca, una posta de sol d’infart i si tenim sort… un got de Vana Tallinn per brindar amb els locals.

Voltants de Sigulda (Letònia)

 

 

Cast: Si hoy es viernes… esto es Tallin.

Sobre las ascuas de una ciudad en ruinas, sin haber recibido la capitulación rusa, y con una nueva maniobra rusa forzándole a salir de Moscú, Napoleón ordenó retroceder.

La retirada de Moscú, Wikipedia.

Los rusos nos barrieron sin miramientos de su territorio el día que expiraba nuestro visado de transito. Se habían acabado los días de vodka, caviar, “pussy riot” y balalaicas. Llegabamos a Tallin un 24 de agosto a primera hora de la mañana y la zona “Schenguen” nos emplazaba a quemar definitivamente nuestros pasaportes después de tantos meses de equilibrismos diplomáticos. Volvíamos a los pedales en un país increiblemente verde y despoblado.

Que no nos engañen, Estonia es un cámping, de 45.226 km cuadrados al fondo a mano derecha del viejo continente. La ultima vez que plantamos la tienda en Asia era en el quinto anillo de Beijing, entre una fábrica de cemento y una ruidosa autovía. Rodeados por el polvo, el humo y las miradas almendradas de los 20 millones de chinos que habitan la capital.

La primera noche en el más septentrional de los estados Bálticos la pasamos en el bosque, a menos de 2 km de Tallin y no se oye ni un alma, antes de que cayera la oscuridad, todo era verde a nuestro alrededor y nuestra destartalada tienda se ha montado practicamente sola ( aquí las piquetas no se clavan, tenemos suficiente con empujarlas ligeramente con el pulgar).

Todo es tan sublime que incluso da apuro ir de vientre, uno tiene la sensación de que en cualquier momento aparecerán los hermanos Grimm y dirán… – Aquí no hombre!-

Eso si, a las siete y media de la tarde, puntuales como las agujas de un reloj (incluyendo domingos y festivos) aparecen alrededor del campamento hordas enfurecidas de mosquitos bálticos, auténticos escuadrones de la muerte que convierten lo que podría ser una cena bucólica en la pequeña isla de Hiiumaa en un tormento con tintes bélicos que haría enmudecer al mismo coronel Kurtz.

Sea como sea, Estonia es un paraíso muy recomendable para ciclo-distraidos como nosotros; carriles bici por doquier, agua potable, parques naturales en cada esquina y la seguridad de que al final de la jornada habrá (aparte de los mosquitos) un rincón tranquilo de hierba fresca, una puesta de sol de infarto y si tenemos suerte… un vaso de Vana Tallinn para brindar con los locales.

Comment

Visats de Seda

Sortint de Trzciel II (Polònia)

Som a Berlin “llepant-nos les ferides” de les últimes jornades bàltiques que ens han dut des de Tallin a través d’Estònia i les seves illes, Letònia i els seus parcs naturals, Lituània i Polònia. No ens sobra temps perquè estem reparant totes les cremalleres, forats, sets, trencats i descosits que estan cedint un per un a cada dia que passa al nostre voltant. Tampoc volem deixar-nos perdre tot el que ens ofereix la ciutat, recuperar els sabors turcs a Kreutzberg, l’altar de Zeus al “Pergamon” i el “currywurst” a cada cantonda.

Aquest tràfec berlinès no ha impedit, però, que haguem pujat un munt de fotos noves i sobretot que haguem enllestit els “Visats de seda” una col.lecció de consells que hem anat preparant des de fa temps i que estem molt contents de publicar avui al nostre blog. Un recull que preten aplanar el camí a nivell d’afers diplomàtics a tots aquells ciclistes que es vulguin perdre per la Ruta de la Seda. Trobareu l’enllaç de forma permanent a la columna de la dreta.

Així mateix també hem actualitzat la nostra llista d’averies (Barcelona-Beijing) que trobareu al nostre Taller 24h també a la columna de la dreta dins el nou apartat de dades.

Abraçades i fins aviat!

 

Cast: (Visados de Seda) Estamos en Berlin “lamiéndonos las heridas” de las últimas jornadas bálticas que nos han llevado desde Tallin a través de Estonia y sus islas, Letonia y sus parques naturales, Lituania y Polonia. No nos sobra tiempo porque estamos reparando todas las cremalleras, agujeros, rotos y descosidos que están cediendo uno por uno a cada día que pasa a nuestro alrededor. Tampoco queremos dejarnos perder todo lo que nos ofrece la ciudad, recuperar los sabores turcos en Kreutzberger, el altar de Zeus en el “Pergamon” y el “Currywurst” en cada esquina.

Este trasiego berlinés no ha impedido, sin embargo, que hayamos subido un montón de fotos nuevas y, sobre todo, que hayamos terminado los “Visados de seda” una colección de consejos que hemos ido preparando desde hace tiempo y que estamos muy contentos de publicar hoy en nuestro blog. Una recopilación que pretende allanar el camino a nivel de asuntos diplomáticos a todos aquellos ciclistas que se quieran perder por la Ruta de la Seda. Encontraréis el enlace de forma permanente en la columna de la derecha.

Asimismo también hemos actualizado nuestra lista de averías (Barcelona-Beijing) para los mas curiosos, que encontraréis en Taller 24h también en la columna de la derecha dentro del nuevo apartado “Dades”.

Abrazos y hasta pronto!

Comment

130h.

Per un plat de pinyons & Albert Marcet    |   Audio: Marc Ribot

130 hores i 7.622 km de “travelling” ferroviari que vam grabar a “salt de mata” des de les entranyes del transiberià i que volíem compartir amb tots vosaltres un cop sel·leccionades, editades, curades i servides (via Barcelona) per l’Albert Marcet (no hi ha prou “stock” de vodka als bàltics per brindar per tu!)

Cast: 130 horas y 7.622 km de “travelling” ferroviario que grabamos a salto de mata desde las entrañas del transiberiano y que queríamos compartir con vosotros una vez seleccionadas, editadas, curadas y servidas (via Barcelona) por Albert Marcet (no hay suficiente “stock” de vodka en los bálticos para brindar por ti!)

Comment

Estepa a través dins un ferro vell

Beijing-Ulambator-Moscou (Transiberià)

 

14 d’Agost del 2012 (dia 0 de Transiberià)

8’30h del matí

Arribem en bici a l’estació central de Beijing. Les bicis i les alforges s’han de facturar un dia abans al vagó de càrrega. Però això sembla no saber-ho ningú més que nosaltres. El personal de l’estació s’esforça en senyalar-nos que els bitllets de tren que els ensenyem són per l’endemà.

10h del matí

La situació segueix igual (o pitjor). Ningú ens sap indicar on hem de dirigir-nos, ningú parla anglès i ningú té ganes de facilitar-nos la vida. No podem trucar a l’agència amb qui hem comprat els bitllets perquè ens hem quedat sense saldo al mòbil xinès. I ens hem enfadat amb la dona del locutori perquè pretenia cobrar-nos 5 vegades més que als locals.

11h del matí

Comencem a posar-nos molt nerviosos. Només queda una hora perquè tanqui el termini de facturació i estem estancats. De sobte, un home amb gorra vermella crida el Mateu i el fa entrar en un local. Un quart d’hora més tard reapareix amb cara d’incertesa i em diu <<no ens fem il·lusions però crec que anem per bon camí>>.

 

15 d’Agost del 2012 (dia 1 de Transiberià)

Esperant el K3 a Beijing (Transiberià)

8h del matí

Falten 5 minuts perquè salpi el tren i ja som a la cabina número 5 del vagó 13. Compartirem els menys de 4 m2 que té el compartiment amb un japonès de 22 anys que està iniciant una mena de volta al món en 2 mesos i un alemany nostàlgic, proper a la trentena, que torna cap a Bavaria després de dos anys sabàtics.

11h del matí

Ens encaminem tots 4 al vagó-restaurant a investigar en què consisteix el “free lunch” amb què ens obsequien els xinesos. Avui tenim “dinar” i “sopar” de gorra. Però sort que el nostre rebost és abundant perquè les racions rossen la categoria d’aperitiu (“A cavall regalat…”).

Instant noodles... (Transiberià)

21h del vespre

Som a la frontera xino-mongola. Pel que ens han dit, l’aturada pot allargar-se per la qual cosa decidim baixar, fer una birra a la “sala d’espera” de l’estació i prendre’ns amb filosofia un procés que s’allargarà fins a quarts de 2 de la matinada.

 

16 d’Agost del 2012 (dia 2 de Transiberià)

10’30h del matí

Sortim de la cabina disposats a investigar el nou vagó-restaurant (amb el canvi de frontera ens el van trocar) i topem amb una obra d’art de la marqueteria mongola. La plana estepària que treu el cap per les finestres casa a la perfecció amb els arquers de fusta que cavalquen entre taules.

Menjador amb vistes (Transiberià)

23h del vespre

A la fi d’un dia transcorregut entre lectura i instant noodles irromp al compartiment una veu contundent <<PASSPORRRRRT>>. Això fa olor de frontera russa. Entreguem els documents i ens disposem a col·locar-nos en posició horitzontal. De sobte, dues matrioskes apareixen del no-res i reclamen els propietaris de les 2 bicis i les 3 caixes del vagó d’equipatge (punt positiu: confirmem que encara existeixen i que viatgen amb nosaltres; punt negatiu: volen fer-nos pagar 4€ per kg que sobrepassi de 50). Absolutament contrariats fem cara de no poder pagar ni un cèntim del que ens demanen. Ens proposen una contraestratègia diplomàtica que serà llarga i laboriosa.

 

17 d’Agost del 2012 (dia 3 de Transiberià)

1’40h de la matinada

Després d’obrir totes les caixes del vagó de càrrega i signar fotos i documents conforme viatja amb una germana petita a càrrec (fet que li dóna dret a tranportar més equipatge), el Mateu (i, per extensió, l’expedició) queda lliure de l’obligació de pagar una ronyonada per tots els trastos que transportem.

Mongòlia (Transiberià)

6h del matí (hora Moscou) però 10h del matí (hora Beijing)

El canvi d’horari Beijing-Moscou (-4h) ens ha deixat submergits en un estat de “train-lag” profund. Tenim (encara més) gana a totes hores i ens adormim pels racons. Serà irreversible? No obstant, això no ens ha impedit de llevar-nos per veure en directe el llac Baikal, un dels “hits” de la ruta ferroviària.

18’30h de la tarda

El Shoh (company de cel·la nipó), el Mateu i jo ens dirigim al vagó-restaurant rus i degustem un <<BORRRRSCH>> i una <<ISSSSCALOPP>> envoltats d’un ambient de “luxe” soviètic en clara decadència.

 

18 d’Agost del 2012 (dia 4 de Transiberià)

El sopar (Transiberià)

5h de la matinada

L’olor del purè que s’està fotent el Shoh ens desvetlla completament i decidim començar la jornada. El paio ha baixat del tren a les 4h de la matinada i s’ha trobat, en calça curta, a -5°. Sembla que comença a refrescar. Serà una onada siberiana?

 

19 d’Agost del 2012 (dia 5 de Transiberià)

"Provodnik" de servei (Transiberià)

11’20h del matí

Baixem amb la tropa del compartiment a Ekatiremburg. No fa ni 5 minuts que som a l’andana quan el tren decideix arrencar. Inicialment, els provodniks (responsables de vagó) ni s’immuten. De sobte, però, es posen nerviosos i ens fan pujar, en marxa, al tren. Escena de pel·lícula. Llàstima que 20 segons més tard el tren torni a parar per continuar amb els 20 minuts de descans previstos.

12 del migdia

El pilar col·locat en plena serralada dels Urals, a 1777 km. de Moscou, ens indica que ja som de nou al vell continent. Després de 8 mesos i mig, ens acomiadem definitivament d’Àsia.

 

20 d’Agost del 2012 (dia 6 de Transiberià)

14’35h del migdia

El transiberià K3 atura la seva marxa a l’estació Yaroslavsky de Moscou. Han estat 130 hores i 7622 km. de paisatges, lectures, brindis i batalletes enllaunades en una “cel·la” d’ínfimes proporcions. Tota una experiència!

Mockba! (Moscou, Rússia)

 
Cast: Estepa a través en un hierro viejo

14 de Agosto del 2012 (día 0 del Transiberiano)

8’30h de la mañana

Llegamos en bici a la estación central de Beijing. Las bicis y las alforjas se tienen que facturar un día antes en el vagón de carga. Pero esto parece no saberlo nadie más que nosotros. El personal de la estación se esfuerza en señalarnos que los billetes de tren que les enseñamos son para el día siguiente.

10h de la mañana

La situación sigue igual (o peor). Nadie nos sabe indicar donde tenemos que dirigirnos, nadie habla inglés y nadie tiene ganas de facilitarnos la vida. No podemos llamar a la agencia con la que hemos comprado los billetes porque nos hemos quedado sin saldo en el móbil chino y nos hemos enfadado con la mujer del locutorio porque pretendía cobrarnos 5 veces más que a los locales.

11h de la mañana

Empezamos a ponernos muy nerviosos. Sólo queda una hora para que cierre el terminio de facturación y estamos estancados. De repente, un hombre con gorra roja llama a Mateu y lo hace entrar en un local. Un cuarto de hora más tarde reaparece con cara de incertidumbre y me dice <>.

15 de Agosto del 2012 (día 1 del Transiberiano)

8h de la mañana

Faltan 5 minutos para que zarpe el tren  y ya estamos en la cabina número 5 del vagón 13. Compartiremos los menos de 4 m2 que tiene el compartimiento con un japonés de 22 años que está iniciando una especie de vuelta al mundo en dos meses y un alemán nostálgico cercano a la treintena que vuelve para Bavaria después de dos años sabáticos.

11h de la mañana

Nos encaminamos los 4 al vagón-restaurante a investigar en qué consiste el “free-lunch” con que nos obsequian los chinos. Hoy tenemos “almuerzo” y “cena” de gorra pero suerte que nuestra despensa es abundante porque las raciones rozan la categoría de aperitivo (“A caballo regalado…”).

21h de la noche

Estamos en la frontera chino-mongola. Por lo que nos han dicho, el parón puede alargarse por la cual cosa decidimos bajar, hacer una birra en la “sala de espera” de la estación y tomarnos con filosofía un proceso que se alargará hasta cerca de las 2 de la madrugada.

16 de Agosto del 2012 (día 2 del Transiberiano)

10’30h de la mañana

Salimos del compartimiento dispuestos a investigar el nuevo vagón-restaurante (con el cambio de frontera nos lo trocaron) y chocamos con una obra de arte de la marquetería mongola. La llanura esteparia que se asoma por la ventana casa a la perfección con los arqueros de madera que cabalgan entre mesas.

23h de la noche

Después de un día transcurrido entre lectura e instant noodles irrumpe en el compartimiento una voz contundente <<PASSPORRRRRT>>. Esto huele a frontera rusa. Entregamos los documentos y nos disponemos a colocarnos en posición horizontal. De repente, dos matrioskas aparecen de la nada reclamando los propietarios de las 2 bicis y 3 cajas del vagón de equipaje (punto positivo: confirmamos que todavía existen y que viajan con nosotros; punto negativo: quieren que paguemos 4€ por cada kilo que pase de 50). Absolutamnte contrariados ponemos cara de no poder pagar ni un céntimo de los que nos piden. Nos proponen una contraestrategia diplomática que será larga y laboriosa.

17 de Agosto del 2012 (día 3 del Transiberiano)

1’40h de la madrugada

Tras abrir todas las cajas del vagón de carga y firmar fotos y documentos conforme viaja con una hermana pequeña a cargo (hecho que le da derecho a transportar más equipaje), Mateu (y, por extensión, la expedición) queda libre de la obligación de pagar una morterada por todos los trastos que transportamos.

6h de la mañana (hora Moscou) però 10h de la mañana (hora Beijing)

El cambio de horario Beijing-Moscú (-4h) nos ha dejado sumergidos en un estado de “train-lag” profundo. Tenemos (todavía más) hambre a todas horas y nos dormimos por los rincones. ¿Será irreversible? No obstante, esto no nos ha impedido levantarnos para ver en directo el lago Baikal, uno de los “hits” de la ruta ferroviaria.

18’30h de la tarde

Shoh (el compañero de cela nipón), Mateu y yo nos dirigimos al vagón-restaurante ruso (sí, ayer, a parte del horario también nos cambiaron el “comedor”) y degstamos un <<BORRRRSCH>> y una <<ISSSSCALOPP>> rodeados de un ambiente de “lujo” soviético en clara decadencia.

18 de Agosto del 2012 (día 4 del Transiberiano)

5h de la madrugada

El olor del puré que se está cascando Shoh nos desvela completamente y decidimos comenzar la jornada. El tío ha bajado del tren a las 4h de la madrugada y se ha encontrado, en calza corta, a -5°. Parece que empieza a refrescar. ¿Será una ola siberiana?

19 de Agosto del 2012 (día 5 del Transiberiano)

11’20h de la mañana

Bajamos con la tropa del compartimiento en Ekaterimburg. No hace ni 5 minutos que estamos en el andén cuando el tren decide arrancar. Inicialmente, los provodniks (responsables de vagón) ni se immutan. Sin embargo, de repente se ponen nerviosos y nos hacen subir, en marcha, al tren. Escena de película. Lástima que 20 segundos más tarde el tren vuelva a parar para continuar con los 20 minutos de descanso previstos.

12 del mediodía

El pilar colocado en plena sierra de los Urales, a 1777 km. de Moscú nos indica que ya estamos de nuevo en el viejo continente. Después de 8 meses y medio, nos despedimos definitivamente de Asia.

20 de Agosto del 2012 (día 6 del Transiberiano)

14’35h del mediodía

El transiberiano K3 detiene su marcha en la estación Yaroslavsky de Moscú. Han sido 130 horas y 7622 km. de paisajes, lecuras, brindis y batallitas enlatadas en una “celda” de ínfimas proporciones. Toda una experiencia!

Comments Off

Residus d’una estada a la Xina

Tal com raja.

Tornem a les tecles! I ho fem des d’una mica més a prop. Som a l’illa de Saaremaa compartint llenguado, cervesa i “Vana Tallinn” (un destil.lat de 45 graus que també deuen fer servir per netejar maquinària pesada) amb uns pescadors del petit poble de Salme (Estònia).

Abans de tancar el capítol xinès, però, hem volgut rascar un cop més el pot de les essències del nostre quadern de bitàcora per rescatar algunes de les coses que vam apuntar el seu dia mentre recorríem la República Popular d’un extrem a l’altre. Són fragments descontextualitzats i pescats al vol. Entenem que són fotografies d’un moment concret i que, en certa manera, retraten aspectes del viatge que normalment no s’expliquen perquè el filtre del temps les relega a un segon terme.

Camperol a Jiaoqu (Hebei, Xina)

(…) Els xinesos no tenen por a la mort o no tenen consciència del “jo”, d’altra banda no conduirïen així.

(…) Les ruïnes de tova de Jiaohé són com deixar una mona de pascua una setmana fora de la nevera en ple mes d’agost.

(…) Aquests dies pedalant pel desert els nuclis humans s’oloren abans que no es veuen.

(…) Ja comença a ser un clàssic això de tenir les neveres dels comerços gairebé buides i les birres a fora torrant-se al sol.

(…) Un curiós ens ha manifestat la seva presència a l’exterior de la tenda de campanya rascant tota la flema i escupint-la posteriorment.

(…) ”Senyors grans” al bar, jugant al pedra, paper i tisora a crits… sembla ser l’esport nacional després del ping pong.

(…) Les nostres botes fan més pudor que una rata morta i molla. Morta i molla de fa dies.

(…) Està ple d’abocadors incontrolats a tocar de vivendes, molts xinesos viuen literalment entre merda i els la sua completament, és més, s’hi passegen en xancles.

(…) Si surt a la Lonely Planet mai serà tranquil, mai serà autèntic i mai estaràs sol. I molt menys si està protegit pels terroristes de la Unesco.

(…) Un arriba a la Xina pensant-se que es passarà el dia menjant “cerdo agridulce”, “rollitos de primavera” i “pollo con almendras”… res més lluny de la realitat.

(…) L’acte de defecar, per a molts xinesos de províncies, és tant banal com per a nosaltres rascar-nos el cap. No té importància i ho pots fer on vulguis, ningú et mirarà raro… Ens hi estem acostumant.

(…) La carretera G-207 segueix essent impressionant, una d’aquelles que t’alegres que no surti a les guies.

(…) La mania xinesa de no buscar la confrontació passi el que passi pot acabar amb els nervis d’un occidental destrossats.

(…) Seguim a l’estació central de Beijing volguent facturar les bicicletes cap a Moscou. Sóm exactament al mateix punt dramàtic que fa un parell d’hores. Pero ara estem més cabrejats i és més tard.

(…) Aquesta tarda odiava els xinesos… a tots! Perquè són incomprensibles i perquè no hi ha manera de saber què hòsties els passa pel cap… Després he vist tres ancians fent taixí i se m’ha arreglat la tarda, són tant complicats com entranyables.

Això és tot per avui.
Tornarem d’aquí uns dies amb la crònica del Transiberià i altres batalletes.

Energia per la maquinaria (Beijing, Xina)

 

Cast: Residuos de una temporada en la China.

Volvemos a las teclas! Y lo hacemos desde un poquito más cerca. Estamos en la isla de Saaremaa compartiendo lenguado, cerveza y “Vana Tallin” (un destilado de 45 grados que también deben utilizar para limpiar maquinaria pesada) con unos pescadores del pequeño pueblo de Salme (Estònia).

Antes de cerrar el capítulo chino, hemos querido rascar una vez más el bote de las esencias de nuestro cuaderno de bitácora para rescatar algunas de las cosas que apuntamos en su día mientras recorríamos la República Popular de un extremo al otro. Son fragmentos descontextualizados y pescados al vuelo. Entendemos que son fotografias de un momento concreto y que, en cierto modo, retratan aspectos del viaje que normalmente no se explican porque el filtro del tiempo las relega a un segundo plano.

(…) Los chinos no tienen miedo a la muerte o no tienen conciencia del “yo” de otra forma no conducirían asi.

(…) Las ruinas de adobe de Jiaohé son como dejar un pastel una semana fuera del frigorífico en pleno mes de agosto.

(…) Estos días pedaleando el desierto los núcleos humanos se huelen antes que no se ven.

(…) Uno llega a la china pensándose que se pasará el día comiendo cerdo agridulce, rollitos de primavera y pollo con almendras… nada más lejos de la realidad.

(…) Ya empieza a ser un clássico esto de tener los frigoríficos de los comercios casi vacíos y las cervezas a fuera tostándose al sol.

(…) Un curioso nos ha manifestado su presencia en el exterior de la tienda de campaña rascando toda la flema y escupiéndola posteriormente.

(…) ”Señores mayores” que en el bar juegan a piedra, papel y tijera a gritos, parece ser el deporte nacional después del ping pong.

(…) Nuestras botas huelen más que una rata muerta y mojada. Muerta y mojada de hace días.

(…) Está lleno de vertederos incontrolados a tocar de viviendas. Muchos chinos viven, literalmente, entre mierda y se la suda completamente. Es más, se pasean en chanclas por este escenario.

(…) Si sale en la Lonely Planet nunca será tranquilo, nunca será auténtico y nunca estarás solo. I mucho menos si está protegido por los terroristas de la Unesco.

(…) El acto de defecar, para muchos chinos de provincias, es tan banal como para nosotros rascarnos la cabeza. No tiene importancia y lo puedes hacer donde quieras, nadie te mirará raro… Nos estamos acostumbrando a ello.

(…) La carretera G-207 sigue siendo impresionante, una de aquellas que te alegras de que no salga en las guías.

(…) La manía china de no buscar la confrontación pase lo que pase puede acabar con los nervios de un ocidental destrozados.

(…) Seguimos en la estación central de Beijing queriendo facturar las bicicletas hacia Moscú. Estamos exactamente en el mismo punto dramático que hace un par de horas. Pero ahora estamos más cabreados y es más tarde.

(…) Esta tarde odiaba a los chinos… a todos. Porque son incomprensibles y porque no hay forma de saber que ostias les pasa por la cabeza… Después he visto tres ancianos haciendo taichí y se me ha arreglado la tarde, son tan complicados como entrañables.

Esto es todo por hoy. Volveremos de aquí unos días con la crónica del Transiberiano y otras batallitas.

Comment

Goodbye Shakespeare

It’s been almost a year since we started writing this blog. It has rained and snowed a lot and we have shared many bicycle stories from dark and smelly cybercafes along the Silk Road. We enjoyed it a lot as long as we knew that others enjoyed it as well reading us from home.

At this point, having completed the first part of the trip, we think that is a good moment to take stock, polish some edges and change a bit some parts of the workflow we have been using so far.

This way we have decided to stop translating into English in order to have extra time to spend on other matters such as photo editing, uploading and some mantaining tasks that our site requires.

Thanks for having followed us throughout this time. We hope that you continue enjoying our photos and, of course, we will be very happy to share all the recent and old stories with you in front of a cold beer wherever we meet.

Thanks for pedal with us.

Comment