“No man’s land”

Irkestam és poc menys que un poble de barraques a gairebé tres mil metres d’alçada, un punt de trànsit que sembla sortit d’un escenari post-apocalíptic. Un llogarret que viu de ser el segon i més assequible punt fronterer entre Kyrgyzstan i la Xina. En poques paraules… Camions, fang, rovell, fum, vodka i militars. I el més inquietant de tot plegat és que comencem a sentir-nos-hi com a casa en ambients d’aquesta índole.

Punt fronterer d'Irkestan (Kyrgyzstan)

Mentre no sigui cap de setmana (que són festes de guardar i es veu que tanquen la frontera), sortir de Kyrgyzstan és tant fàcil com colar-se entre els camions tadjiks que fan cua, arribar a la finestreta de l’aduana i obrir el passaport per que t’hi fotin l”amen”. Com tot a casa dels kyrgyzsos, fàcil. Després hi ha uns 7km de terra de ningú, on, com el seu nom bé indica, ningú s’ocupa de pavimentar, ni de netejar, ni de drenar el fang.

Així doncs que ja ens teniu a les portes de l’aduana xinesa amb un somriure d’orella a orella (impossible de dissimular tot i anar marrons fins a les celles) carregant totes les alforges a la màquina de raigs-X davant d’un oficial d’ulls ametllats que supervisa tots i cadascun dels nostres moviments. 

El punt d’inflexió de tot plegat es produeix quan l’encarregat de torn t’informa de que no podràs pedalar els primers 140 quilòmetres perquè són “insegurs” i que per tant hauràs de carregar les bicicletes a la bodega d’un tràiler i cobrir aquesta distància a motor.

En aquest moment, tant li fa que l’intentis convèncer de que l’autèntic perill és posar-se a les mans d’un tadjik al volant. Tant li fa que parlis educadament, que et posis nerviós, que cridis, que truquis a l’embaixada per parlar amb la “Maripili”, que deixis de respirar durant cinc hores, que ploris (bé, això no ho vam provar). Posa-t’hi com vulguis, que acabaràs fotent cara de lluç al costat del Rahmat, el nostre entranyable conductor suïcida, natural de Dushambe, observant com els primers paisatges xinesos poblats pels llegendaris camells bactrians se t’escapen de les rodes i els pedals aquesta vegada.

Al camió del Rahmat, Irkestan (Xinjiang, Xina)

 
Cast: Irkestam es poco menos que un pueblo de barracones, a casi tres mil metros de altitud, un punto de tránsito que parece salido de un escenario post-apocalíptico. Un enclave que vive de ser el segundo i más asequible punto fronterizo entre Kyrgyzstan y la China. En pocas palabras… Camiones, fango, óxido, humo, vodka y militares. Y lo más inquietante de todo es que empezamos a sentirnos como en casa en ambientes de esta índole.

Mientras no sea fin de semana (que son fiestas de guardar y cierran la frontera), salir de Kyrgyzstan es tan fácil como colarse entre los camiones tadjikos que hacen cola, llegar a la ventanilla de la aduana y abrir el pasaporte para que te estampen el “amén”. Como todo en casa de los kyrgyzses, fácil. Después hay unos 7km de tierra de nadie, donde, como su nombre indica, nadie se ocupa de pavimentar, ni de limpiar, ni de drenar el fango.

Así pues ya nos tenéis a las puertas de la aduana china con una sonrisa de oreja a oreja (imposible de disimular a pesar de ir marrones hasta las cejas) cargando todas las alforjas en la máquina de rayos-X delante de un oficial de ojos almendrados que supervisa todos y cada uno de nuestros movimientos.

El punto de inflexión de todo se pruduce cuando el encargado de turno te informa de que no podrás pedalear los primeros 140 kilómetros porque son “inseguros” y que, por tanto, tendrás que cargar las bicicletas en la bodega de un trailer y cubrir esta distancia a motor.

En este momento, ya puedes intentar convencer al oficial de que el auténtico peligro es ponerse en manos de un tadjiko al volante. Da igual que hables educadamente, que te pongas nervioso, que grites, que llames a la embajada para hablar con “Maripili”, que dejes de respirar durante cinco horas, que llores (bien, esto no lo probamos). Ponte como quieras, que acabarás con cara de merluza al lado de Rahmat, nuestro entrañable conductor suicida, natural de Dushambe, observando como los primeros paisajes chinos, poblados por los legendarios camellos bactrianos, se te escapan de las ruedas y de los pedales esta vez.

 
Eng: Irkestam is little more than a shanty town located at arround three thousand meters, a transit point that seems to come out from a post-apocalyptic scenario. The second most affordable border between Kyrgyzstan and China. Trucks, mud, rust, smoke, vodka and militars. And the most disturbing thing is that we start to feel like at home in environements like this.

If it’s not weekend (when the border it’s closed), to leave Kyrgyzstan is as easy as to sneak between the Tajik trucks that queue up, get the customs window and open your passport. Like everything in Kyrgyzstan: easy. Then, there are 7km of no man’s land, where, as it name indicates, nobody takes care of the pavement, nor clean or drain the mud…

So, we reached the gates of the Chinese customs with a smile from ear to ear, (impossible to hide even covered by mud from head to toe) carrying all the bike panniers to the X-ray machine in front of a Chinese officer looking at every one of our movements.

The turning point of this history happens when the officer tells you that you cannot pedal the first 140 kilometers because it’s “unsafe” and, therefore, you have to load the bikes into a truck and cover this distance wasting oil.

By that time we tried to convince them that the real danger was to put our lives in the hands of a Tadjik trucker. But there is no way to convince a chinese once he has decided something. No matter if you speak politely, get nervous, shout or even if you call your embassy. No way. So, five hours later, we were next to Rahmat (our beloved suicide trucker) looking through the window how the first Chinese landscapes, populated by the legendary bactrian camels, were scaping from our weels.