“Xino-Xano”

La companyia ciclista a Kashgar (Xinjiang, Xina)

La companyia ciclista internacional celebrant l'arribada a Kashgar.

 

Nihao! Despres d’una setmaneta perduts per les muntanyes al Kyrgyzstan rodejats altre cop de neu i baixissimes temperatures… vam arribar fa cinc dies a Xinjiang, la provincia mes occidental de la Xina .Els uigurs, Kashgar i els seus voltants ens estan robant tot el temps que duem a sobre, o sigui que ens guardem totes les histories que encara traginem al sarró per explicar-vos-les d’aqui uns dies amb mes calma. Mentrestant, pero, podeu anar fent un cop d’ull a les ultimes fotos.

Fins ara!

 

Cast: Nihao! Despues de una semanita perdidos por las montañas de Kyrgyzstan, rodeados otra vez de nieve y bajisimas temperaturas… llegamos hace cinco dias a Xinjiang, la provincia mas occidental de la China. Los Uigures, Kashgar y sus alrededores nos estan robando todo el tiempo que llevamos encima, o sea que nos guardamos todas las historias que todavia traginamos en hatillo para explicaroslas con mas calma dentro de unos dias. Sinembargo, mientrastanto podeis ir dando un vistazo a las ultimas fotos.

Hasta ahora!

 

Eng: Nihao! After a week lost within the mountains of Kyrgyzstan surrounded one more time by snow and low temperatures, we entered five days ago Xinjiang, the western province of China. The Uigurs and Kashgar are stealing all our time. So we keep all the stories some more days and we hope to share it with you as soon as possible. Nevertheles, meanwhile you can take a look on our last pictures.

See you soon!

Comment

Cap a Kyrgyzstan!

Recalculant ruta a Tashkent (Uzbekistan)

Despres de perseguir les ultimes vises i fer calculs, recalculs i recontracalculs; despres d’una setmaneta de sedentarisme burocratic, informatic, operistic, mecanic i gastronomic per la capital del pais; despres de barallar-nos amb els mapes, les dates, els embaixadors, els segells i els canviadors del mercat negre… marxem dema cap a la Vall de Fergana!

La idea es creuar cap a la Xina des de Kyrgyzstan pel punt fronterer d’Irkestan, a mes de  3.000 m. Aixi doncs sembla que finalment ens despedirem dels camps de coto i anirem de nou cap a cotes altes. Calculem posar les rodes a la Xina pels volts del 14 de maig.

Esperem poder-vos explicar el periple uns dies mes tard des de Kashgar, un altre dels mitics enclaus de la Ruta de la Seda, ja a les portes del gran desert del Taklamakan. Fins llavors… Salut!

Cast: Despues de perseguir los ultimos visados y hacer calculos, recalculos y recontracalculos; despues de una semanita de sedentarismo burocratico, informatico, operistico, mecanico y gastronomico por la capital del pais; despues de pelearnos con los mapas, las fechas, los embajadores, los sellos y los cambiadores del mercado negro… nos vamos manana para el Valle de Fergana!

La idea es cruzar para la China des de Kyrgyzstan por el punto fronterizo de Irkestan, a mas de 3.000 m. Asi pues parece que finalmente nos despediremos de los campos de algodon e iremos de nuevo hacia cotas altas. Calculamos poner las ruedas en China hacia el 14 de mayo.

Esperamos poderos explicar el periplo unos dias mas tarde desde Kashgar,  otro de los miticos enclaves de la Ruta de la Seda, ya a las puertas del gran desierto del Taklamakan. Hasta entonces… Salud!

Eng: After chasing the latest visa and making calculations again and again, after a sedentary week solving bureaucratics informatic and mechanical stuff in the capital of Uzbekistan; after quarreling with maps, dates, ambassadors, stamps and black market money changers… we are going tomorrow to the Fergana Valley!

The idea is to enter China from Kyrgyzstan via the Irkestan border point, at more than 3,000 m. So it seems that we will, finally, say goodbye to the cotton fields and go back to high altitudes. We hope to be riding China from May the 14th.

We hope to explain how was everything a few days later, from Kashgar another of the mythical sites of the Silk Road, at the gates of the great desert of Taklamakan. Until then… Enjoy!

Comment

Al pais de les cupules turquesa

Seguint les traces de les antigues caravanes de camells i comerciants que mercadejaven, en temps remots, pel continent euroasiatic, vam arribar fa uns dies a la ciutat de Bukhara (a l’actual Uzbekistan), un dels punts de confluencia de les diverses Rutes de la seda.

Detall de la madrassa Sher Dor al Registan, Samarcanda (Uzbekistan)
El cansament (despres de la marato pel desert de Turkmenistan) i la calor (insistent des de fa ben be un mes) van condicionar totalment el nostre encontre amb la ciutat, la qual vam percebre com un vertader oasis. Pero malgrat el nostre cos clamava dutxa insistentment, ens va ser impossible no sucumbir a alguns encants de la ciutat abans d’instal.lar-nos a una pensio. Perdudes entre un laberint de carrers sense asfaltar, vam topar de cara amb dues madrasses espectaculars (la d’Abdulla Khan i la de Modari Khan) i va ser llavors quan vam veure clar que Bukhara ens atraparia. Fer una llista de monuments i cupules turquesa seria fer un flac favor a aquesta petita ciutat que ha sabut adaptar el seu llegat historicoartistic a l’eminent turisme de masses que la visita cada any. Pero son tants els racons a explorar…

Detall del Minaret de Kalon, Bukhara (Uzbekistan)

Detall del minaret de Kalon

 

Al davant de la imponent madrassa de Mir-i-Arab i flanquejada per l’ornamental Minaret de Kalon, la Mesquita homonima es impressionant a totes hores del dia: la brillantor del mati contribueix a augmentar l’extasi d’aquell que la contempla per primera vegada i el capvespre la tenyeix d’una magia dificil de verbalitzar. Un conte.

Mesquita Kalon VII, Bukhara (Uzbekistan)

Mesquita de Kalon a Bukhara

 

De tota manera, pero, a Bukhara tambe val molt la pena allunyar-se una mica del centre i perdre’s pel backstage dels imprescindibles de la ciutat: la lletra petita de la guia. Enmig de barris obrers i de vida quotidiana s’amaguen el Char Minar (‘quatre minarets’ en tajik) i el Buyan Khuli Khan (un mausoleu mig abandonat que alberga les despulles del que un dia fou Khan del territori), dos obres que no deixen indiferents.

Char Minar, Bukhara (Uzbekistan)

Els 4 minarets de la Char Minar

 

Pero en aquest pais el nom i la fama no corresponen a aquesta encisadora urbs sino a la gran, la literaria i la mitica Samarcanda. El majestuos Registan brilla amb llum propia i enlluerna el visitant. L’espai es espectacular i l’ull no pot parar d’escrutar tots i cadascun dels racons que l’envolten (sanefes, minarets, lleons que semblen tigres, portades decoratives, cupules gallonades) mentre la ment intenta retrobar-se amb l’epoca dels grans basars a l’aire lliure remenant mercaderies entre turbants i camells assedegats.

Plaça del Registan, Samarcanda (Uzbekistan)

Plaça del Registan a Samarcanda

 

Pero malgrat la seva magnificencia es innegable, per mi, pateix un petit exces de maquillatge. Tot esta net, nou, brillant i sense esquerdes. Queda doncs, poc espai per al romanticisme.

La ciutat real, la dels seus habitants, batega a un altre nivell (lluny dels carrers ajardinats i els recs automatics) pero val molt la pena dedicar-hi tambe alguna estona. Alli, els uzbeks que no parlen de <<change money>> ni de <<buy souvenirs>>, gaudeixen de la vida en comunitat i al carrer i sempre tenen a punt un somriure i una pila de preguntes curioses per tot aquell qui estigui disposat atendre-les. Tot amenitzat amb olor de somsa, vestits ben colorits i estels de paper que voleien cel amunt.

Mausoleu de Bibi-Khanim vist des del barri jueu, Samarcanda (Uzbekistan)

Mausoleu de Bibi-Khanim vist des del barri jueu.

 

Cast:  Siguiendo las trazas de las antiguas caravanas de camellos y comerciantes que mercadeaban, en tiempos remotos, por el continente euroasiatico, llegamos hace unos dias a la ciudad de Bukhara (en el actual Uzbekistan), uno de los puntos de confluencia de las distintas Rutas de la seda.

El cansancio (despues de la maraton por el desierto de Turkmenistan) y el calor (insistente desde hace mas de un mes) condicionaron totalmente nuestro encuentro con la ciudad, la cual percibimos como un verdadero oasis. Pero a pesar de que nuestro cuerpo clamaba ducha insistentemente, nos fue imposible no sucumbir a algunos de los encantos de la ciudad antes de instalarnos en una pension. Perdidas entre un laberinto de calles sin asfaltar, chocamos de cara con dos madrazas espectaculares (la de Abdulla Khan y la de Modari Khan) y fue entonces cuando vimos claro que Bukhara nos atraparia. Hacer una lista de monumentos y cupulas turquesa seria hacer un flaco favor a esta pequena ciudad que ha sabido adaptar su legado historicoartistico al eminente turismo de masas que la visita cada ano. Pero son tantos los rincones a explorar…

Delante de la imponente madraza de Mir-i-Arab y flanqueada por el ornamental minarete de Kalon, la Mezquita homonima es impresionante a todas horas del dia: el brillo de la manana contribuye a aumentar el extasis de aquel que la contempla por primera vez y el atardecer la tiñe de una magia dificil de verbalizar. Un cuento.

De todas formas, en Bukhara, tambien vale mucho la pena alejarse un poco del centro para perderse en el backstage de los imprescindibles de la ciudad: la letra pequena de la guia. Enmedio de barrios obreros y de vida cotidiana se esconden el Char Minar (‘cuatro minaretes’ en tajik) y el Buyan Khuli Khan (un mausoleo medio abandonado que alberga los restos mortales del que un dia fue Khan del territorio), dos obras que no dejan indiferentes.

Pero en este pais, el nombre y la fama no corresponden a esta encantadora urbe sino a la gran, la literaria y la mitica Samarcanda. El majestuoso Registan brilla con luz propia y deslumbra al visitante. El espacio es espectacular y el ojo no puede cesar de escrutar todos y cada uno de los rincones que lo rodean (cenefas, minaretes, leones que parecen tigres, portadas decorativas, cupulas gallonadas) mientras la mente intenta reencontrarse con la epoca de los grandes bazares al aire libre, removiendo mercancias entre turbantes y camellos sedientos.

Pero a pesar de que su magnificencia es innegable, para mi, sufre un pequeno exceso de maquillaje. Todo esta limpio, nuevo, brillante y sin grietas. Queda, pues, poco espacio para el romanticismo.

La ciudad real, la de sus habitantes, late a otro nivel (lejos de calles ajardinadas y riegos automaticos) pero merece mucho la pena dedicar-le tambien algun rato. Alli, los uzbekos que no hablan de <<change money>> ni de <<buy souvenirs>>, disfrutan de la vida en comunidad y en la calle y siempre tienen a punto una sonrisa y un monton de preguntas curiosas para todo aquel que este dispuesto a atenderlas. Todo amenizado con olor de somsa, vestidos bien coloridos y cometas de papel que vuelan por el cielo.


Eng: Following the traces of the ancient camel caravans and merchants who traded, in old times, arround the Eurasian continent, we arrived, a few days ago, to the city of Bukhara (in modern Uzbekistan), one of the confluence points of the different Silk Roads.

Tiredness (after the marathon through the desert of Turkmenistan) and heat (persistent for more than a month) definetely conditioned our encounter with the city, which we perceive as a real oasis. But despite our body was claiming for a shower, it was impossible to not succumb to some of the charms of the city before finding a hotel. Lost among a maze of sand roads, we found two spectacular madrassas (the Abdulla Khan and the Khan Modari) and by that time we realised that Bukhara would trap us. To list all the monuments and turquoise domes would be to do a disservice to this small town that has managed to adapt his historic and artistic legacy to the eminent mass tourism that visit it every year. But there are so many places to explore …

In front of the imposing madrasah of Mir-i-Arab and flanked by the ornamental Kalon minaret, the homonym mosque is impressive at any time of the day: the brightness of the morning helps to increase the ecstasy of the one who observes it for the first time and dusk tinges everything with a magic hard to verbalize. A tale.

 Nevertheless, in Bukhara, is also well worth to walk a bit away from the center to get lost in the backstage of the essentials of the city. Within middle class neighborhoods and everyday life are hidden the Char Minar (‘four minarets’ in tajik) and the Buyan Khuli Khan (a mausoleum housing the remains of who was, long time ago, the Khan of the territory), two works that won’t leave you indifferent.

But in this country, the name and the fame do not correspond to this lovely city but to the great, the literary and the mythical Samarkand. The majestic Registan shines and dazzles visitors. The space is spectacular and the eye can not stop to scrutinize each and every one of the corners around it (friezes, minarets, lions that look like tigers, decorative doors…) while the mind tries to reconnect with the era of big bazaars, going through goods among turbans and thirsty camels.

But despite its glory is undeniable, in my opinion, it has too much makeup. Everything is clean, new, shiny and without cracks. There is, therefore, little room for romance.

The real city, the one of its inhabitants, beats on a different level (away from street gardens and automatic irrigation). But it’s worth a look as well. There, the Uzbeks who don’t speak about <<money change>> or <<buy souvenirs>>, enjoy community life in the street and they always have a smile and a lot of curious questions for anyone who visits them. All flavoured with somsa smelling, colorful dresses and  paper kites flying in the sky.

Comment

Cyber-problemes a Tashkent.

Darrerament hem patit un atac al servidor on allotgem aquest blog. Es per aixo que segurament haureu notat que, els ultims dies, les informacions apareixen desendrecades i que es dificil o impossible accedir a les seccions que teniem a la columna de la dreta. Estem treballant des de Tashkent per posar-ho tot en ordre altre vegada. Esperem que tot funcioni al 100% tant aviat com sigui possible.

Mentrestant, volem agrair l’ajuda de colegues com el Josep Valls que, des de Barcelona, es va passar tota la nit currant, arreglant la destrossa ocasionada i parant el primer cop.

Parlem aviat!


Cast:
El servidor donde alojamos este blog fue atacado el dia 22. Seguramente habreis notado cambios en los ultimos dias: las informaciones aparecen desordenadas y es dificil o imposible acceder a las secciones que habia en la columna de la derecha. Estamos trabajando desde Tashkent para ponerlo todo en orden otra vez. Esperamos que todo funcione al 100% tan pronto como sea posible.

Mientrastanto, queremos agradecer la ayuda de colegas como Josep Valls que desde Barcelona se paso toda la noche currando, arreglando la destroza ocasionada y parando el primer golpe.

Hablamos pronto!


Eng:
Hi! The server where this blog is hosted was attacked on 22th. Surely you noticed changes in the last days, the data appeared out of order and it was difficult or impossible to access the items that were in the sidebar. We are working from Tashkent to put everything in order again.

Meanwhile we thank the help of colleagues like Josep Valls who, from Barcelona,  was  all night working hard on, fixing and stopping the problems that caused the first blow.

Talk to you soon!

 

Comment

“Five days transit visa”

Turkmenistan a contrarellotge

Creuar l’actual Turkmenistan fins a les rives de l’Amu Darya ja va ser tot un maldecap logistic pel rei Cirus al s.VI a.c. No en va, les sorres del Karakum s’extenen tot al llarg i ample del pais. Avui en dia, aquestes terres segueixen essent forca inexpugnables, no nomes per la seva geografia sino tambe per la seva rigida politica de tancament i hermetisme de cara al mon exterior.

Turkmenistan es la mes rigurosa de les 5 republiques centre-asiatiques i aconseguir-hi acces es poc menys que una gran aventura. Les vises de turisme son prohibitivament cares i t’obliguen a contractar un guia que sera la teva ombra fins i tot quan vagis a la letrina. Aixi doncs, pels ciclistes precaris, la solucio mes viable es la de sol.licitar un visat de transit i creuar els dits perque les autoritats te’l donin de 5 dies, el temps just per pedalar els 480 km que separen l’Iran de l’Uzbekistan. A contrarellotge i sense massa hores per filigranes ni imprevistos.

5 days transit visa (Turkmenistan)

Molts surten del consulat amb nomes 3 dies de visa (cosa que t’obliga a pujar la bicicleta al tren), alguns com el Jeremy s’aventuren a pedalar el pais en nomes 4 dies, i entre els ciclistes que canvien histories a la llum del fogonet, corre la brama que algu en va aconseguir un de 7 dies. Pura llegenda. Tot plegat es una bona loteria, tant li fa la teva nacionalitat, intencions o color dels gayumbos.

No es dificil imaginar-se els funcionaris d’Ashgabat remenant el bombo i cantant “el gordo” vestits de niños de st. Ildefonso. Sigui com sigui aquell dia se’ns va apareixer la Verge i vam tenir la llet d’abandonar les oficines diplomatiques amb un “beş gun” (cinc dies!) estampat als nostres passaports. Aqui va una cronica d’aquelles cinc jornades maratonianes mastegant la sorra del Karakum, sota un sol de justicia i perseguits per les agulles del rellotge.

Desert del Karakum II (Turkmenistan)

5 Abril / Hem dormit a escassos 800 m del punt fronterer de Sarakhs i a les 8 del mati erem els primers de la cua, repentinats i amb cara de bones persones (dins les nostres possibilitats). Al canto irania ens han fet un “random checking” de les alforges en busca d’antiguitats i kalashnikovs i ens han despedit amb un – Ara pedaleu fins aquell pont, quan hagueu creuat el riu sereu en territori turkme, bona sort. – Despres de dos quilometres de “terra de ningu” replets de paperoles (la flor dels martirs iranians) arribem al control del pais vei, aparentment mes rudimentari que l’anterior i ple de reclutes d’ulls ametllats amb el cinturo de pell a l’alcada de l’aixella i barret de cowboy.Contra tot pronostic ens han deixat passar sense massa preguntes i sense utilitzar la maquina de raigs-X d’estetica sovietica que hi havia a la sala. Un formulari en cirilic, una revisio medica consistent en la pregunta -Problem?- perpetrada per un doctor amb certa retirada “mengeliana”, un parell de segells al passaport, i… au… a correr!

Hem acabat la jornada, rebentats, acampant al parking d’un bar de camioners on despres de dos mesos de llei seca iraniana ens hem pogut beure unes cerveses, semi-tranquils, mentre el Rustem, un camioner Uzbek, intentava tant si com no, abocar la seva ampolla de Vodka dins del meu got… comencem a notar l’influencia dels sovietics… un altre mon.

Autobus turkme, Karakum (Turkmenistan)

6 Abril / Les carreteres turkmenes son les pitjors que hem pedalat amb molta diferencia. L’asfalt esta rebentadissim i durant molts trams es inexistent. El sol mossega molt fort des de primera hora del mati i ja pedalem totalment embadurnats en crema solar. Fa dues jornades que la llei sharia ja no obliga a la Martina a anar amb el nihab al cap, i hem hagut de rescatar el nostre turc de supervivencia per comunicar-nos amb els locals. L’alternativa es el rus, pero de moment apart de “da” i “niet” el rasquem poc. Tot i circular per una de les arteries principals del pais no hi ha ni un trist cartell indicador, i els turkmens es caracteritzen per canviar d’opinio cada deu segons o sigui que no son de molta ajuda. Hem parat a dinar a Mary, aprofitant que havia de reparar una roda punxada. Un bon tros de pao, dues samsas, dues cerveses… i aqui si que ve el gran canvi: dos tes verds servits en bols de porcellana. Benvinguts a l’Asia Central.

Dinar de carretera a Mary (Turkmenistan)

El campament d’avui l’hem muntat al bell mig de les restes de la ciutat de Merv, la que un dia va ser anomenada Alexandria Margiana i que al s.XIII va patir una incursio tartara a mans del fill de Genguis Khan. Els mongols hi van organitzar un bany de sang que faria empal.lidir al mateix Vlad “l’empalador”. Avui no hi hem vist ni rastre de les temibles tropes de les estepes de l’est, pero a partir de les 7 de la tarda, ordes de mosquits enfurits s’han llancat en plan “kamikaze” sobre les nostres bronzejades pells.

Mausoleu del Solda Sandjar, Merv (Turkmenistan)

Mausoleu del Solda Sandjar, Merv

 

7 Abril / Desert, desert, desert… Despres de comprar els quatre abastiments necessaris en una botiga de Bayramali, on l’encarregat ho ha acabat sumant tot (a preu de guiri) amb un abac, reemprenem la nostra particular gesta direccio a les aigues de l’Amu Darya. Avui per fi ens hem creuat amb uns quants ramats salvatges de camells.

Camells a Merv II (Turkmenistan)

Tambe hem contemplat un parell de tortugues creuant la carretera i plantant cara als Ladas russos mes que rovellats que circulen per aquests viaranys. De tant en tant trobem un bar o una yurta al mig de la isolacio mes absoluta, on apagar la nostra sed i amagar-nos, ni que sigui una estona, dels potents raigs del “Llorenç”. Avui hem muntat el nostre campament entre les dunes. Hi ha molt poques setmanes a l’any en que al Karakum s’hi puguin veure  flors i clapes que verdegen entre la sorra, pero nosaltres hem tingut la sort de caure-hi just al mig. Tot plegat es un espectacle molt guapo.

Campament prop d'Uchaji, Karakum (Turkmenistan)

8 Abril / Una bona pila de nuvols ens han fet de complices durant tota la jornada. De totes formes cinc quilometres mes enlla del campament hem topat amb una zona en obres que semblava territori bel.lic. Hem hagut d’esquivar bulldozers, camions, tractors i trailers en un camp de patates replet de forats, pedres i treballadors armats amb pics i pales.

Carretera en obres arribant a Turkmenabat (Turkmenistan)

Comencem a notar el cansament a les cames, fa quatre dies que pedalem a ritme frenetic: intentem fer 70 km abans de dinar, una pausa llarga a les hores de mes sol i uns 40 km mes cap a la tarda. A l’arribar al campament i abans de preparar el sopar ens fem una dutxa infima en pilota picada i amb una ampolla de litre i mig d’aigua, tot un luxe.

Desert del Karakum (Turkmenistan)

9 Abril / Ahir vam acampar nomes veure les xemeneies fumejants de la zona industrial de Turkmenabat a l’horitzo. Som a tocar d’Uzbekistan. Aquest mati despres d’una mitja hora hem arribat a l’urbs, (una de les mes grans del pais). Per trobar la carretera que duu al punt fronterer s’ha de creuar tota la ciutat. Turkmenabat es com la caricatura d’una capital sovietica, fruit del patologic cap de Saparmurat Niyazov, l’antic president de la republica, que feia anar els pressupostos generals com si jugues al monopoli. Tot son avingudes principals, escultures d’or, edificis faraonics, hipodroms i estadis de futbol… Pero les carreteres nacionals fetes una merda i l’aigua corrent un somni a l’abast de quatre afortunats.

Saparmurat Niyazov, Mary (Turkmenistan)

A les dues de la tarda i despres d’haber creuat, finalment, l’Amu Darya per un pont que semblava construit pels pitjors soldadors del pais (un autentic patchwork de trossos de metall rovellats) arribem a la frontera. Els d’uniforme ens emplacen a esperar a la solana fins que els funcionaris tornin de dinar. Despres, mes del mateix: algun formulari, quatre preguntes, “revisio” medica i  alguns segells repartits pel passaport. Un dels “picoletos” ens ha xivat que el Barça ja nomes esta a 4 punts del Madrid. Hi ha coses que viatgen a la velocitat de la llum.

Ja som a Uzbekistan!

Cast: Cruzar el actual Turkmenistan hasta las aguas del Amu Darya ya fue todo un dolor de cabeza logistico para el rey Ciro en el siglo VI a.c. No en vano, las arenas del Karakum se extienden todo lo largo i ancho del pais. Hoy en dia, estas tierras siguen siendo bastante inexpugnables, no solo por su geografia sino tambien por su rigida politica de cierre y hermetismo de cara al mundo exterior.

Turkmenistan es la mas rigurosa de las 5 republicas centro asiaticas y conseguir entrar es poco menos que una gran aventura. Las visas de turismo son prohibitivamente caras y te obligan a contratar un guia que sera tu sombra hasta cuando vayas a la letrina. Asi pues, para los ciclistas precarios, la solucion mas viable es la de solicitar un visado de transito y cruzar los dedos para que las autoridades te lo den de 5 dias, el tiempo justo para pedalear los 480 km que separan el Iran de Uzbekistan. A contrareloj y sin demasiadas horas para imprevistos.

Muchos salen del consulado con solo 3 dias de visa (cosa que te obliga a subir la bicicleta al tren), algunos como Jeremy se aventuran a pedalear el pais en solo 4 dias, y entre los ciclistas que cambian historias a la luz del hornecillo, corre la voz que alguien consiguio uno de 7 dias. Pura leyenda. En general es una buena loteria, da igual tu nacionalidad, intenciones o color de tus gayumbos.

No es dificil imaginarse los funcionarios de Ashgabat dandole vueltas al bombo y cantando “el gordo” vestidos de ninos de st. Ildefonso. Sea como sea aquel dia se nos aparecio la virgen y tuvimos la leche de abandonar las oficinas diplomaticas con un “beş gun” (cinco dias!” estampado en nuestros pasaportes. Aqui va una cronica de aquellas cinco jornadas maratonianas mascando arena del Karakum, debajo de un sol de justicia y perseguidos por las agujas del reloj.

5 Abril / Hemos dormido a escasos 800 m del punto fronterizo de Sarakhs y a las 8 de la manana eramos los primeros de la cola, repeinados y con cara de buenas personas (dentro de nuestras posibilidades). Al lado iraniano nos han hecho un “random checking” de las alforjas en busca de antiguedades y kalashnikovs y nos nos han despedido con un – Ahora pedalead hasta aquel puente, cuando hayais cruzado el rio estareis en territorio turkmeno, buena suerte.- Despues de dos quilometros de “tierra de nadie” repletos de amapolas (la flor de los martires iranianos) llegamos al control del pais vecino, aparentemente mas rudimentario que el anterior y lleno de reclutas de ojos almendrados con el cinturon de piel a la altura del sobaco y sombrero de cowboy. Contra todo pronostico nos han dejado pasar sin demasiadas preguntas y sin utulizar la maquina de rayos -X de estetica sovietica que habia en la sala. Un formulario en cirilico, una revision medica consistente en la pregunta -Problem?- perpetrada por un doctor con cierta retirada “mengeliana”, un par de sellos en el pasaporte, y ala, a correr!

Hemos acabado la jornada, rebentados, acampando en el parking de un bar de camioneros  donde despues de dos meses de ley seca iraniana nos hemos podido beber unas cervezas, semi-tranquilos, mientras Rustem, un camionero Uzbeko, intentava insistentemente, verter su botella de vodka dentro de mi vaso… empezamos a notar la influencia de los sovieticos… otro mundo.

6 Abril / Las carreteras turkmenas son las peores que hemos pedaleado con mucha diferencia. El asfalto esta rebentadisimo y durante muchos tramos es inexistente. El sol muerde muy fuerte des de primera hora de la manana y ya pedaleamos completamente embadurnados  en crema solar. Hace dos jornadas que la ley sharia ya no obliga a Martina a pedalear con el nihab en la cabeza, y hemos tenido que rescatar nuestro turco de supervivencia para comunicarnos con los locales. La alternativa es el ruso, pero de momento aparte de “da” y “niet” lo rascamos poco. Aunque circulamos por una de las arterias principales del pais hi hay un triste cartel indicador, y los turkmenos se caracterizan por cambiar de opinion cada diez segundos o sea que no son de mucha ayuda. Hemos parado a comer en Mary, aprobechando que tenia que reparar una rueda pinchada. Un buen trozo de pavo, dos samsas, dos cervezas… y aqui si que viene el gran cambio: dos tes verdes servidos en boles de porcelana. Bienvenidos a Asia Central.

El campamento de hoy lo hemos montado enmedio de los restos de la ciudad de Merv, la que un dia se llamo Alexandria Margiana y que en el siglo XIII sufrio una incursion tartara a manos del hijo de Genguis Khan. Los mongoles organizaron un bano de sangre que haria empalidecer al mismo Vlad “el empalador”. Hoy, ni rastro de las temibles tropas de las estepas del este, pero a partir de las 7 de la tarde, ordas de mosquitos enfurecidos se han lanzado cual kamikazes sobre nuestras bronceadas pieles.

7Abril/ Desierto, desierto, desierto… Despues de comprar cuatro abastecimientos necesarios en una tienda de Bayramali, donde el encargado ha acabado por sumarlo todo (a precio de guiri) con un abaco, reemprendemos nuestra particular gesta en direcion a las aguas del Amu Darya. Hoy por fin nos hemos cruzado con unos cuantos rebanos de camellos salvajes.

Tambien hemos contemplado un par de tortugas cruzando la carretera y plantando cara a los Ladas rusos mas que oxidados que circulan por estos lares. De tanto en tanto encontramos un bar o una yurta enmedio de la isolacion mas absoluta, donde apagar nuestra sed y escondernos, ni que sea un rato, de los potentes rayos de Lorenzo. Hoy hemos montado nuestro campamento entre las dunas. En el Karakum solo se pueden contemplar flores y algo de verde unas pocas semanas al ano, hemos tenido la suerte de pasar por aqui justo en este periodo. Es un espectaculo guapisimo.

8 Abril / Un monton de nubes nos han hecho de complices durante toda la jornada. De todas formas cinco quilometros mas adelante del campamento nos hemos topado con una zona en obras que parecia territorio belico. Hemos esquivado bulldozers, camiones, tractores y trailers en un campo de patatas repleto de agujeros, piedras y trabajadores armados con picos y palas.

Empezamos a notar el cansancio en las piernas, hace cuatro dias que pedaleamos a ritmo frenetico: intentamos hacer 70 km antes de comer, una pausa larga a las horas demas sol y unos 40 km durante la tarde. Al llegar al campamento y antes de preparar la cena nos hacemos una ducha infima en pelota picada y con una botella de litro y medio de agua, todo un lujo.

9 Abril / Ayer acampamos con solo ver las humeantes chimeneas de la zona industrial de Turkmenabat al horizonte. Estamos a tocar de Uzbekistan. Esta manana despues de media hora hemos llegado a la urbe, (una de las mas grandes del pais). Para encontrar la carretera que lleva al punto fronterizo se tiene que cruzar toda la ciudad. Turkmenabat es como la caricatura de una capital sovietica, fruto de la patologica cabeza de Saparmurat Niyazov, el antiguo presidente de la republica, que usaba los presupuestos generales como aquel que juega al monopoli. Todo son avenidas principales, esculturas de oro, edificios faraonicos, hipodromos y estadios de futbol… Pero las carreteras nacionales hechas una mierda y el agua corriente un sueno al abasto de cuatro afortunados.

A las dos de la tarde y despues de haber cruzado, finalmente, el Amu Darya por un puente que parecia construido por los peores soldadores del pais (un autentico patchwork de trozos de metal oxidados) llegamos a la frontera. Los de uniforme nos emplazan a esperar a la solana hasta que los funcionarios vuelvan de comer. Despues, mas de lo mismo: algun formulario, cuatro preguntas, “revision” medica y algunos sellos repartidos por el pasaporte. Uno de los “picoletos” nos ha chivado que el Barca ya solo esta a 4 puntos del Madrid. Hay cosas que viajan a la velocidad de la luz.

Ya estamos en Uzbekistan!


Eng: Going across the actual Turkmenistan to the waters of the Amu Darya was a logistical headache to Cyrus in the sixth century BC, not surprisingly, the sands of the Karakum are spread throghout the country wide. Today these lands are still quite impenetrables, not only by geography matters but also by its rigid policy of closure and secrecy towards the outside world.

Turkmenistan is the most rigorous of the central Asian republics and get into is nothing short of a great adventure. Tourist visas are prohibitively expensive and force you to hire a guide that will be your shadow until you go to the latrine. Thus, for casual cyclists, the most viable solution is to apply for a transit visa and cross your fingers, to obtain  5 days of visa, just long enough to pedal the 480 miles that separate Iran from Uzbekistan. A time trial and without too many hours for contingencies.

Many leave the consulate with only 3 days of visa (which forces you to put the bike to the train), some as Jeremy venture to pedal the country in 4 days, and among cyclists who change stories in the light of camping stove, spread the word that someone got one of 7 days. Pure legend. It is generally a good lottery, no matter your nationality, intentions or color of your underware.

Anyway that day we were lucky to leave the diplomatic offices with a “Bes gun” (five days!) “Stamped on our passports.  Those five marathon days chewing Karakum sand under a mercylessly sun persecuted by clockwise, were, at least a great adventure.

Comment

Mister! Mister!

La primera vegada que ens van regalar quelcom per la carretera va ser just a l’entrar a Bosnia, prop del poble de Treblinje. I ens vam beure el suc de fruites en questio com si es tractes d’una pocio magica. Ens ho havia regalat una familia que no coneixiem de res i ens va semblar d’allo mes extraordinari.

Iogurt al Desert de Dasht-e-Lut (Iran)

A hores d’ara, si intentessim menjar i beure tot el que els ciutadans iranians fan arribar a les nostres mans… agafariem un bon empatx! Es dificil d’entendre pero son comptats els dies en que la nostra alforja-rebost no es veu incrementada per algun oferiment comestible. La oferta es variada i abundant i, fins i tot, en ocasions, excessiva. Ara, no hem trobat res comparable al poble de Kashmar, en plena travessia del desert. En el temps que vam trigar a carregar les alforges (uns 10 minuts) vam recopilar 10 kg de menjar. Allo semblava mes la Cavalcada dels Reis que la sortida de dos pintamones dalt d’una bici. Un espectacle!

Kashmar (Iran)

Aixi doncs, ara que som a les portes de l’Asia central i, per tant, a punt d’abandonar l’Iran, ens agradaria compartir amb el personal la llista de tots els regals que hem rebut de mans dels perses ja sigui a peu de carretera (o de gasolinera), a les botigues dels pobles i ciutats per on hem passat o a les cases on ens han acollit. No te desperdici!

 

FRUITA I VERDURA
(FRUTA Y VERDURA / FRUIT AND VEGGIES)

52 taronges naranjas / oranges
23 pomes manzanas / apples
1 kiwi
5 mandarines mandarinas / mandarines
3 platans platanos / bananas
2 tomaquets tomates / tomatoes
2 cebes cebollas / onions
7 cogombres pepinos / cucumbers

FRUITS SECS
(FRUTOS SECOS / DRY FRUITS AND NUTS)

2 bossetes de festucs bolsitas de pistachos / bags of pistachio
1 bosseta de fruits secs variats bolsita de frutos secos / bag of nuts
1 kg. d’orellanes orejones / dried apricots
1,5 kg. de nous nueces / walnuts
5,5 kg. de panses pasas / raisins
1/2 kg. de pipes pipas / sunflower seats
2,5 kg. de datils datiles / dates

PA, BOLLERIA I DOLCOS
(PAN, BOLLERIA Y DULCES / BREAD, CAKES AND SWEETS)

15 fogasses de pa hogazas de pan / bread loafs
7 pastissets pastelitos / small cakes
3 paquets de galetes de xoco paquetes de galletas de choco / packs of chocolate biscuits
73 galetes artesanals galletas artesanales / homemade biscuits
2 platets de pastes gushfil pastitas gushfil / gushfil sweets
1 porcio de pastis de xoco porcion de pastel de choco / chocolate cake portion
2 bombons bombones / chocolates
10 magdalenes madalenas / cupcakes
1 bossa de toffees
1 bossa de kan (terrossos de sucre) terrones de azucar / sugar cubes
5 caramels caramelos / candies

BEGUDES
(BEBIDAS / DRINKS)

4 ampolles d’aigua botellas de agua / water bottles
2 doughs (beguda de iogurt) bebida de yogur / yogurt drink
1 suc de fruita zumo de fruta / fruit juice
2 birres sense alcohol cervezas sin alcohol / non-alcoholic beers
2 refrescs de fruita refrescos de fruta / fruit drinks
1 ampolla de iogurt de procedencia dubtosa (possiblement de camell) botella de yogur de procedencia dudosa (posiblemente de camello) / bottle of yogurt of doubtful procedence (probably from camel)

ALTRES ALIMENTS
(OTROS ALIMENTOS / OTHER FOOD)

7 entrepans bocadillos / sandwiches
3 terrines de crema de formatge terrinas de crema de queso / cheese cream tubs
1 racio de xampinyons arrebossats racion de champinones rebozados / portion of breaded mushrooms
1 pizza
8 ous huevos / eggs


Cast:
La primera vez que nos regalaron algo por la carretera fue justo despues de entrar en Bosnia, cerca del pueblo de Treblinje. Y nos bebimos el zumo de frutas en cuestion como si se tratara de una pocion magica. Nos lo regalo una familia que no conociamos de nada y nos parecio algo muy extraordinario.

A dia de hoy, si tuvieramos que comer y beber todo lo que los ciudadanos iranies hacen llegar a nuestras manos… acabariamos empachados! Es dificil de entender pero son contados los dias en que nuestra alforja-despensa no se ve incrementada por algun ofrecimiento comestible. La oferta es variada, abundante y, en ocasiones, hasta excesiva. Pero no hemos encontrado nada comparable al pueblo de Kashmar, en plena travesia del desierto. En el tiempo comprendido entre la salida del tugurio donde pasamos la noche y la salida del pueblo (una media horita) recibimos 10 kg de comida y una buena coleccion de direcciones y telefonos. Eso parecia mas la Cabalgata de los Reyes Magos que la salida de un pueblo de dos pintamonas en bici. Un espectaculo!

Asi pues, ahora que estamos a las puertas de Asia central y, por lo tanto, a punto de abandonar Iran, nos gustaria compartir con el personal la lista de todos los regalos que hemos recibido de manos de los persas ya sea a pie de carretera (o gasolinera), en las tiendas de los pueblos y ciudades por donde hemos pasado o en las casas donde nos han acogido. No tiene desperdicio!


Eng:
The first time we received a gift on the road was in Bosnia, near Treblinje. And we drank that fruit juice as a magic brew. A family that we didn’t know gave it to us and we found that extraordinary.

Right now, if we would try to eat and drink all what iranian people give us… we would end up… having an indigestion! It’s difficult to understand but we recieve edible gifts almost every day. They are plentiful and varied even though, sometimes, excessive. But we haven’t found anything like Kashmar, a small town in the desert. In half an hour we received about 10 kg of food and a big collection of phones and adrecess. That was really like a procession or something similar. Incredible!

This way, now that we are about to leave Iran to enter Central Asia, we would like to share the list of all what we have received from this Persian people either on the road, in towns and cities or in the houses we have been. It’s worth a look!

Comment

Dasht-e-Lut, Dasht-e-Kavir

Aquest gran tros de terra erma que ens estava esperant, des de feia mesos, a l’Orient mitja, era un dels grans interrogants de la nostra ruta. Els deserts del Dasht-e-Kavir i el Dasht-e-Lut comprenen una gran part de la superficie iraniana des de les afores de Teheran fins a la frontera amb Pakistan, al sud del pais.

Erem a Yazd i la nostra intencio era la de pedalar fins a la ciutat santa de Mashhad tallant exactament per la fina linia que separa un desert de l’altre. Uns 1000 km. de carretera, sorra, pedal i manta.

Desert de Dasht-e-Kabir II (Iran)

Abans de la sortida ja n’haviem sentit de tots colors. Alguns ens deien que molta calor i poca aigua, d’altres que molt fred i vent; els uns que impossible i els altres que imprescindible. Els consells i advertiments anaven en totes direccions i semblava ben be que tothom et parles d’un desert diferent. Aquesta nevulosa d’opinions i punts de vista nomes feia que alimentar les nostres ganes de carregar les alforges i sortir a comprovar personalment el pa que s’hi dona sobre el terreny.

Aixi doncs, i despres d’onze dies de travessa, creiem que estem preparats per donar-vos algunes informacions, ara si, de primera ma, de com va anar tot plegat per la zona. Pel dia que decidiu deixar-vos-hi caure.

Desert de Dasht-e-Lut VI (Iran)

D’entrada, vam haver de desfer-nos de tots els preceptes: practicament no vam veure ni una duna de sorra fina durant el cami; la carretera serpenteja al llarg de tot el recorregut per terrenys mes aviat pedregosos i alterna grans cadenes muntanyoses amb immenses planicies salades. El perfil de la ruta es, doncs, forca sinuos i hi ha algun port de muntanya que et fa suar la cansalada.

Practicament, cada 70-100 km. trobem un petit poblet on abastir-nos d’aigua, fer un te i comprar menjar pels seguents dies. Acampar es tan facil com desplacar-se perpendicularment a la carretera uns 5 minuts fins a trobar un lloc prou allunyat com per clavar-hi 4 piquetes.

Campament de Kharanaq (Iran)

Campament de Kharanaq

Les temperatures a mitjans de març no son extremes en cap cas i varien, segons l’alcada a la que et trobes, de la maniga curta a l’abric. Aixo si, a la nit refresca i no esta de mes tenir un bon sac de dormir.

L’estat del paviment es prou bo i el transit de camions no es massiu pero si constant. Els mateixos camioners son els que t’abastiran d’aigua, datils, iogurt i… en algun cas, arak (wisky casola irania) durant la pedalada.

Karvansara-ye Shah Abbasi III, Dasht-e-Lut (Iran)

Caravanserrall Shah Abbasi

En resum, han estat uns dies diferents en els que poder viure l’Iran d’una forma mes natural que cultural. Les nits estrellades lluny de la pol.lucio i els caravanserralls abandonats des de fa segles esperant-te a mitja jornada fan de tot plegat una pedalada al.lucinant i mes que recomanable.

Si en voleu mes informacio i bones referencies, tambe podeu fer un cop d’ull als seguents enllacos:

http://travellingtwo.com/resources/iran/route-3-yazd-to-mashhad
http://hk-to-uk.blogspot.com/2009/04/cycling-in-iran-crossing-desert-from.html

 

Cast: Este gran trozo de tierra yerma que nos estava esperando, desde hacia meses en el Oriente medio, era uno de los grandes interrogantes de nuestra ruta. Los desiertos de Dasht-e-Kavir y Dasht-e-Lut comprenden una gran parte de la superficie iraniana desde las afueras de Teheran hasta la frontera con Pakistan, al sur del pais.

Estabamos en Yazd y nuestra intencion era la de pedalear hasta la ciudad santa de Mashhad cortando exactamente por la fina linea que separa un desierto del otro. Unos 1.000 km de carretera, arena, pedal y manta.

Antes de la salida ya habiamos oido de todos los colores. Algunos nos decian que mucho calor y poca agua, otros que mucho frio y viento;  los unos que imposible, los otros que imprescindible. Los consejos y advertimientos iban en todas las direcciones y parecia que todos nos hablaran de un desierto distinto. Esta nebulosa de opiniones y puntos de vista solo hacia que alimentar nuestras ganas de cargar las alforjas y salir a comprobar personalmente el pan que se daba sobre el terreno.

Asi pues, despues de once dias de travesia, creemos que estamos preparados para daros algunas informaciones, ahora si, de primera mano de como fue todo por la zona. Para el dia que decidais dejaros caer por ahi.

De entrada, practicamente no vimos ni una duna de arena fina durante el camino; la carretera serpentea a lo largo de todo el recorido por terrenos pedregosos y alterna grandes cadenas montanosas con inmensas planicies saladas. El perfil de la ruta es, pues, bastante sinuoso y hay algun que otro puerto de montana que os hara sudar la camiseta.

Practicamente, cada 70-100 km. encontramos un pequeno pueblo donde abastecernos de agua, hacer un te y comprar comida para las siguientes jornadas. Acampar es tan facil como desplazarse perpendicularmente a la carretera unos 5 minutos hasta encontrar un sitio lo suficientemente alejado como para clavar 4 piquetas.

Las temperaturas a mediados de marzo no son extremas en ningun caso y varian, segun la altitud en que te encuentras, de la manga corta a el abrigo. Eso si, por las noches refresca y no esta de mas tener un buen saco de dormir.

El estado del pavimento es bastante bueno y el trafico de camiones no es masivo pero si constante. Los mismos camioneros son los que te abasteceran de agua, datiles, yogur y… en algunos casos, arak (wisky casero iraniano) durante la pedaleada.

En resumen, han estado unos dias diferentes en los que poder vivir el Iran de una forma mas natural que cultural. Las noches estrelladas lejos de la polucion y los caravasares abandonados desde hace siglos esperandote a media jornada hacen del camino una pedaleada alucinante y mas que recomendable.

Si quereis mas informacion al respeto y buenas referencias, tambe podeis echar un vistazo a los siguientes enlaces.

http://travellingtwo.com/resources/iran/route-3-yazd-to-mashhad
http://hk-to-uk.blogspot.com/2009/04/cycling-in-iran-crossing-desert-from.html


Eng:
This great piece of wasteland waiting for us  for months in the Middle East, was one of the great questions of our route. The deserts of Dasht-e-Kavir and Dasht-e-Lut comprise a large part of the Iranian area from the outskirts of Tehran to the border with Pakistan, south of the country.

We were in Yazd and our intention was to ride to the holy city of Mashhad exactly cutting the thin line that separates one desert from the other. About 1,000 km of road, sand and wheels.

Before departure we had already heard very diferent versions. Someones were saying that much heat and no water, others too cold and blizzard winds, ones impossible, and the others a must. The tips and advices were in all directions everyone seemed to talk about a different desert. This nebula of opinions and views just to feed our desire to load the bags and personally check the matter on the ground.

Thus, after eleven riding days, we believe that we are prepared to give you some first hand information, usefull for the day you’ll plan to go there.

First of all… no fine sand dune along the way, the road winds along great mountain ranges and immense salt flats. The route profile is very sinuous and there are some  mountain passes will make you sweat shirt.

Practically every 70-100 km. you’ll find a small town with water supplies, make a tea and buy food for the following days. Camping is as easy as moving perpendicular to the road about 5 minutes to find a place far enough away to nail 4 picks.

The mid-March temperatures are not extreme in any case and can vary, according to the altitude where you are, from the short sleeve to coat. That if, the evenings are cool and is nice to have good sleeping bags.

The pavement condition is quite good and the truck traffic is not massive but constant. These truckers are the ones that will supply you with water, dates, yogurt and … in some cases, arak (homemade Iranian wisky) during the journey.

En resumen, han estado unos dias diferentes en los que poder vivir el Iran de una forma mas natural que cultural. Las noches estrelladas lejos de la polucion y los caravasares abandonados desde hace siglos esperandote a media jornada hacen del camino una pedaleada alucinante y mas que recomendable.

In short, these have been different days in which to live Iran in a more natural than cultural way. The starry nights away from the pollution and the abandoned caravanserais waiting on the road for centuries make an awesome and more than recommende pedaling.

If you want more information and good tips, you can also take a look at the following links.

http://travellingtwo.com/resources/iran/route-3-yazd-to-mashhad
http://hk-to-uk.blogspot.com/2009/04/cycling-in-iran-crossing-desert-from.html

Comments Off

Anatomia d’una alforja

El Rebost del desert

Rebost pel desert, Yazd (Iran)

El rebost es, generalment, una de les alforges que canvia mes de contingut. El seu tamany es limitat i aixo ens obliga a reposar-lo sovint. Pero aixo tambe te els seus avantatges! Mengem variat, comprem fresc i ens adaptem als aliments que anem trobant pel cami. Tot un repte ens segons quines zones de la ruta!

Just abans d’abandonar la ciutat de Yazd per endinsar-nos als deserts del Dasht-e-Lut i el Dasht-e-Kabir vam fer una compra ben abundosa per por a quedar-nos sense provisions. I tot plegat feia prou goig. Ara… ens va costar lo seu encabir-ho dins el rebost i al final vam acabar, com sempre, portant bossetes penjant per tot arreu.

Com ja es costum, vam preparar dos pots de tahine i pekmez barrejats per tenir assegurats els esmorzars energetics i vam complementar el sector amb fruits secs (bonissims i molt comuns per aquestes contrades): datils, festucs, nous i panses. Tambe ens vam enrecordar de la fruita i la verdura (pomes, taronges, kiwis, platans i cogombres) per vitaminar les nostres cames i ens vam fer amb unes quantes barretes de pa i uns biscotes de reserva; que ja hem dit altres vegades que el pa mes val comprar-lo fresc. No van faltar unes dosis de menjar enllaunat, les sopes de sobre que encara carregavem des de Turquia, una mica de tonyina, i espaguetis per cuinar al vespre amb el fogonet. Formatge d’untar, aigua, suc, oli d’oliva (si, seguim amb el nostre petit capritx) i el millor de tot: xoco i galetes! Tot un kit de supervivencia per ciclistes devoradors com nosaltres!


Cast:
La despensa es, generalmente, una de las alforjas que cambia mas su contenido. Su tamano es limitado y esto nos obliga a reponerlo a menudo. Pero esto tambien tiene sus ventajas! Comemos variado, compramos fresco y nos adaptamos a los alimentos que nos encontramos por el camino. Todo un reto en segun que zonas de la ruta!

Justo antes de abandonar la ciudad de Yazd para adentrarnos en los desiertos del Dasht-e-Lut y el Dasht-e-Kabir hicimos una compra abundosa por miedo a quedarnos sin provisiones. Y todo junto relucia. Ahora… nos costo lo suyo meterlo todo dentro de la despensa y al final acabamos, como siempre, con bolsitas colgando por todas partes.

Como ya es costubre, preparamos dos botes de tahine y pekmez mezclados para tener asegurados los desayunos energeticos y complementamos el sector con frutos secos (buenisimos y muy comunes por estas tierras): datiles, pistachos, nueces y pasas. Tambien nos acordamos de la fruta y la verdura (manzanas, naranjas, kiwis, platanos y pepinos) para vitaminar nuestras piernas y nos hicimos con unas cuantas barritas de pan y unos biscotes de reserva; que ya hemos dicho otras veces que el pan mas vale comprarlo fresco. No faltaron unas dosis de comida enlatada, las sopas de sobre que todavia cargabamos desde Turquia, un poco de atun, y espaguetis para cocinar por la noche con el hornecillo. Queso de untar, agua, zumo, aceite de oliva (si, seguimos con nuestro pequeno capricho) y lo mejor de todo: choco y galletas! Todo un kit de supervivencia para ciclistas devoradores como nosotros!

Eng: The larder is usually one of the most changing panniers we have. Its size is limited and this requires us to refill it often. But this also has its advantages! We eat varied, we buy fresh food and we adapt ourselves to what we come across. A challenge depending on which areas we are passing through!

Before leaving the city of Yazd to go into the Dasht-e-Lut and Dasht-e-Kabir deserts we did a good shopping, just to be sure that we would have enough provisions. And all together looked nice. But… it took us long time to fit everything in the larder and, as usual, we ended up carrying hanging bags everywhere.

We prepared two pots of tahine and pekmez mixed in order to have great breakfasts secure; and the energetic sector was supplemented with nuts (delicious and very common in this lands): dates, pistachios, walnuts and raisins. We also remembered fruits and veggies (apples, oranges, kiwis, bananas and cucumbers) to vitamin our legs and we took with us a few bread although we normaly buy it fresh. We didn’t miss a dose of canned food, dried soups (still from Turkey), some tuna, and spaghetti to cook at night with the camping stove. Cheese, water, juice, olive oil (yes, we continue with our little whim) and best of all: chocolate and cookies! Such a good survival kit for ravenous cyclists like us!

Comment

La ciutat dels perses.

Es un amanecer igual al que estamos contemplando ahora cuando, doscientos años despues de que Dario empezase la construccion de Persepolis, a finales de enero de 330 antes de nuestra era, se aproxima a la ciudad, al frente de sus tropas, Alejandro Magno.

Ryszard Kapuscinski, Viajes con Herodoto

El bus, que cobria el recorregut Esfahan – Shiraz,  ens va deixar a les 5 del mati en un encreuament de carreteres a 20 quilometres del que queda de l’antiga capital persa. La resta del passatge seguia dormint a les butaques i el conductor, que ens havia despertat feia 2 minuts a la veu de -Mister! Mister!, ens assenyalava a la foscor i la llunyania un parell de llumetes que se suposa que eren una parada de taxis. Acte seguit es va despedir (khodahafez!) i tot va tornar a les fosques.

Capitell persa, Persepolis (Iran)

Hi ha moltes maneres d’arribar a Persepolis. No es pot dir que la nostra fos la mes glamurosa, pero ser els primers guiris en arribar i contemplar com les columnes de l’Apadana es dibuixen a l’horitzo amb les primeres llums del dia mentre et cruspeixes unes galetes remullides (gentilesa de la companyia de busos), no te preu. Persepolis no era dins dels nostres plans de viatge, l’haviem descartat injustament per questions de logistica ciclaire des de feia molt temps. Tot i aixi, un cop dins l’Iran, vam reconsiderar el nostre full de ruta i des d’Esfahan vam fer-hi una escapada llampec en bus, al mes pur estil Alexandre el Gran pero sense sembrar el terror.

Apadana de Persepolis (Iran)

A principis de desembre passat vam arribar als Dardanels, i des de llavors haviem cobert part de l’antic Cami Reial Persa fins al cor de l’imperi que llavors era Aquemenida. El mateix recorregut que havien caminat les tropes de Xerxes I per anar a buscar brega i partir unes cuantes boques a Atenes, i que mes tard va fer la soldadesca macedonia, en direccio oposada, per “llegir la cartilla” als perses i acabar, aixi, amb una dinastia que havia tallat el bacalla, durant segles, en un territori que anava des de Grecia fins a les profunditats de l’Asia central passant per Xipre i part del nord del continent africà.

Al.legoria del No Ruz, Persepolis (Iran)

El que queda avui de tot allo no es massa. Pero val la pena donar-hi un cop d’ull per fer-se a la idea de l’extraordinari tinglado que hi havia muntat ara fa 2.500 anys. Ha plogut molt des que la venjança va portar a Alexandre a saquejar i incendiar Persepolis, pero no cal ser molt observador per adonar-se que, ironies del desti, aquesta llegendaria terra segueix en primera plana de l’actualitat internacional i essent encara objectiu de llunyans imperis occidentals.

Esperem que la historia de sempre no es repeteixi.


Cast: (La ciudad de los persas)

Es un amanecer igual al que estamos contemplando ahora cuando, doscientos años despues de que Dario empezase la construccion de Persepolis, a finales de enero de 330 antes de nuestra era, se aproxima a la ciudad, al frente de sus tropas, Alejandro Magno.

Ryszard Kapuscinski,Viajes con Herodoto

El autobus, que cubria el recorrido Esfahan – Shiraz, nos dejo a las 5 de la manana en un cruce de carreteras a 20 km de lo que queda de la antigua capital persa. El resto del pasaje seguia durmiendo en sus butacas y el conductor, que nos habia despertado hacia un par de minutos a la voz de -Mister! Mister!, nos senalaba en la oscuridad y la lejania un par de lucecitas que se suponia que eran una parada de taxis. Acto seguido se despidio (khodahafez!) y todo volvio a la oscuridad.

Hay muchas formas de llegar a Persepolis. No se puede decir que la nuestra fuera la mas glamurosa, pero ser los primeros guiris en llegar y contemplar como las columnas de la Apadana se dibujan en el horizonte con las primeras luces del dia mientras te crujes unas galletas pasadas (gentileza de la compania de autobuses), no tiene precio. Persepolis no estaba dentro de nuestros planes de viaje, la habiamos descartado injustamente por cuestiones de logistica ciclista des de hacia mucho tiempo. Aun asi, una vez dentro de Iran, reconsideramos nuestra hoja de ruta y desde Esfahan hicimos una escapada relampago en bus al mas puro estilo Alejandro Magno, pero sin sembrar el terror.

A principios de diciempre pasado habiamos llegado a los Dardanelos, y desde entonces habiamos cubierto parte del antiguo Camino Real Persa hasta el corazon del imperio que entonces era Aquemenida. El mismo recorrido que habian caminado las tropas de Jerjes I para ir a buscar bronca y partir unas cuantas bocas a los atenienses y que, mas tarde, hizo la soldadesca macedonia en direccion opuesta, para “leer la cartilla” a los persas y acabar, asi, con una dinastia que habia cortado el bacalao durante siglos, en un territorio que iba des de Grecia hasta las profundidades de Asia Central pasando por Chipre y parte de territorio del continente africano.

Lo que queda hoy de todo aquello no es demasiado. Pero vale la pena darle un vistazo para hacerse a la idea del extraordinario tinglado que se habian montado ahora hace 2.500 años. Ha llovido mucho desde que la venganza llevo a Alejandro a saquear e incendiar Persepolis. Pero no hace falta ser muy avispado para darse cuenta que, ironias del destino, esta legendaria tierra sigue manteniendose en primera pagina de la actualidad internacional y siendo objetivo de lejanos imperios occidentales.

Esperemos que la historia de siempre no se repita.


Eng:
(The city of the Persians)

It is a sunrise like the one we are seeing now, when, two hundred years after Dario started the construction of Persepolis, in late January of 330 BC, approaches the city, leading his troops, Alexander the Great.

Riszard Kapuscinski, Travels with Herodotus.

The bus, which covered the route Esfahan – Shiraz, left us at 5 am at a road junction, 20 km far from the remains of the ancient Persian capital. The other passengers where still sleeping in their seats and the driver, that had woken us up two minutes before at the call of - Mister! Mister!, pointed us, in the darkness, a couple of lights that were supposed to be a taxi stand. He said goodbye (khodahafez!) and everything went back to the dark.

There are many ways to reach Persepolis. One cannot say that ours was the most glamorous, but being the first in arrive and look  how the columns of the Apadana are drawn on the horizon with the first lights of day, while eating a musty biscuit (courtesy of the bus company), is priceless. Persepolis was not in our plans of the trip, we had unfairly dismissed it due to logistical cyclist matters. But, once inside Iran, we reconsidered our roadmap and, from Esfahan we made a flying trip by bus following  Alexander the Great’s style, but without burning the city.

Last December we arrived at the Dardanelles, and from then on we covered part of the ancient Persian Royal Road to the heart of the old Achaemenid Empire. The same route that the troops of Xerxes I had walked to smash the Athenians, and the one that, later, the Macedonian soldiers followed in the opposite direction, to smack  the Persians, ending up with a dynasty that had been in the power for centuries, in a territory that went from Greece to the depths of Central Asia including Cyprus and a small part of northern Africa. 

What remains today is not that much. But it’s worth a look to get an idea of how extraordinary Persepolis was 2,500 years ago. A lot of water has passed under the bridge since Alexander took revenge burning Persepolis. But it’s not necessary to be very smart to realize that, ironically, this legendary land is still in the first page of international news, as well as being targeted by remote Western empires.

We hope to don’t see repeated the same old story.

Comment

A la recerca de “La Cova d’Ali Baba”

L’art de comerciar amb catifes exigeix concentracio i naturalitat. Tenacitat i psicologia. Espontaneitat i saviesa. Coneixement. Experiencia. Nomes aquells que han crescut entre catifes podran esdevenir bons comerciants al basar. Perque les catifes escullen a les persones i no a l’inreves. Es per aixo que els bons mercaders sempre saben detectar quina es la peça que casa mes amb cada personatge. Les parades custodien un nombre inabastable d’exemplars pero aquests individus acaben trobant, invariablement, la teva catifa. La que et fa perdre el cap. La que et fara volar.

Catifes al Basar d'Esfahan (Iran)

Arribats a aquest punt, quan els teus desitjos hagin eclipsat per complet tot rastre de rao, tocara tractar un ultim petit detall: el preu. Es l’hora del regateig.

Dir i deixar dir, suggerir i callar, preguntar sense pressionar,
sense demanar respostes definitives i cuidant les pauses
com si fossin delicats matissos de color a la gran catifa del dialeg.

A. M. Briongos, El meu Iran.

A hores d’ara hem de confessar que, com a bons mortals que som, vam caure en la temptacio. La carn es debil i els dons d’en Reza son molts. Fascinats per la historia que A. M. Briongos narra a El meu Iran, vam decidir buscar l’encriptada Cova d’Ali Baba, la veritable botiga on ella va passar una temporada experimentant l’autentica vida del basar d’Esfahan. Ens va costar forca i la troballa va ser fruit de la casualitat (com tantes altres coses a l’Iran) pero coneixer en persona aquell personatge ens va fer reviure totes i cadascuna de les paraules de l’autora.

Vam fer un parell de chais, vam intercanviar anecdotes i ens vam sentir com a casa.
Pero ningu ens va parlar de catifes. Aquest es el gran secret.

Envoltats de catifes nomades com estavem, vam caure solets a la trampa. I es que, com he dit abans, les catifes escullen a les persones. I no ens vam poder resistir als cants de sirena d’una catifa rogenca provinent del Balutxistan, al sud-est irania.

 

Cast: El arte de comerciar con alfombras exige concentracion y naturalidad. Tenacidad y psicologia. Espontaniedad y sabiduria. Conocimiento. Experiencia. Solo aquellos que han crecido entre alfombras podran convertirse en buenos comerciantes en el bazar. Porque las alfombras escogen a las personas y no al contrario. Es por esto que los buenos mercaderes siempre saben detectar que pieza casa mas con cada personaje. Cada puesto custodia un numero inabastable de ejemplares pero estos individuos acaban encontrando, invariablemente, tu alfombra. La que te hace perder la cabeza. La que te hara volar.

Llegados a este punto, cuando tus deseos hayan eclipsado todo rastro de razon, tocara tratar un ultimo pequeno detalle: el precio. Es la hora del regateo.

Decir y dejar decir, sugerir y callar, preguntar sin presionar,
sin pedir respuestas definitivas y cuidando las pausas
como si fueran delicados matices de color en la gran alfombra del dialogo.

A. M. Briongos, La cueva de Ali Baba.

A estas alturas tenemos que confesar que, como buenos mortales que somos, caimos en la tentacion. La carne es debil y los dones de Reza son muchos. Fascinados por la historia que A. M. Briongos narra en La cueva de Ali Baba, decidimos buscar la encriptada cueva, la verdadera tienda donde ella paso una temporada experimentando la autentica vida del bazar de Esfahan. Nos costo lo suyo y el encuentro fue fruto de la casualidad (como tantas otras cosas en Iran) pero conocer en persona aquel personaje nos hizo revivir todas y cada una de las palabras de la autora.

Tomamos un par de chais, intercambiamos anecdotas y nos sentimos como en casa.
Pero nadie nos hablo de alfombras. Este es el gran secreto.

Rodeados de alfombras nomadas como estabamos, caimos solitos en la trampa. Y es que, como he dicho antes, las alfombras escogen a las personas. Y no nos pudimos resistir a los cantes de sirena de una alfombra rojiza proveniente del Baluchistan, en el sur-este iraniano.

 

Eng: The art of selling rugs and carpets requires concentration and spontaneity, tenacity and psychology. Wisdom. Knowledge. Experience. Only the ones who have grown up among carpets will become good bazaar traders. Because carpets choose people and not opposite. This way, good merchants always detect which piece matches better with each character. The stalls keep an unreachable number of copies but these individuals will end up finding your carpet invariably. The one that will make you lose your head. The one will make you fly.

At this point, when your desires have completely overshadowed any trace of reason, you will still have to deal with a last small detail: the price. It’s time to bargain.

To say and to let the other say, to suggest and shut up, to ask without pressure,
without asking for definitive answers and caring the pauses
as if they were delicate color shades in the big carpet of dialogues.

A. M. Briongos, El meu Iran.

Right now we must confess that, as mortals we are, we fall into temptation. The flesh is weak and Reza is very talented. Fascinated by the story that A. M. Briongos explain in El meu Iran, we wanted to find the encrypted Cave of Ali Baba, the real store where she spent some time experiencing the authentic life of Esfahan’s bazaar. It took a while and the discovery was by chance (like so many other things in Iran) but knowing him personally brought us back to every word of the author.

We drunk a couple of chais, we exchanged anecdotes and we felt at home.
But nobody talked about carpets. This is the great secret.

Surrounded as we were by nomadic carpets, we fell into the trap alone. As I said before, carpets and rugs choose people. And we couldn’t resist the siren songs of a reddish carpet from the Baluchistan, in southeastern Iran.

Comment